"Cuánto viviremos, cuánto tiempo moriremos
en esta absurda derrota sin final."
La polla records
Dos lleons dormitaven complaents sota
l’ombra d’un gran arbre, contemplant amb indiferència la marxa d’una manada
de nyus. Un, dos, deu, cent, mils... era impossible comptar els herbívors
que emigraven cap el nord en busca de pastures fresques. L’estiu ja havia cremat
la terra que seca només era capaç d’oferir el núvol de pols que envoltava
l’expedició; desfilaven pausadament, capcots, movent rítmicament el cap per escampar
les mosques; fins que al advertir la presencia dels depredadors s’aturaven tensos,
aixecaven un instant la mirada i rebufaven, abans de reprendre la marxa. Però
no creieu que es tractava d’una escena bucòlica, era una cautelosa calma on tothom
sabia que els felins, lluny de descansar, cercaven alguna debilitat d’entre aquell
enorme ventall de presses.
Tota la pau es trencà de cop, quan
els lleons es llevaren. Els nyus començaren a moure’s amb nerviosisme, arquejant
la fila en un cercle creixent que intentava evitar el perill, fins que la
formació es trencà, el pànic s’apoderà del ramat i arrencà a córrer, trencant
files en totes les direccions possibles. Els felins s’apuntaren a la cursa però
no actuaven a la babalà, si no que perseguien un exemplar coix que amb prou feines podia
trotar, quan el tingueren a punt, s’hi abalançaren.
Amb el desenllaç de la batussa,
tots els animals van deixar de fugir, gradualment, com el dia segueix la nit, la
calma va tornar a instal·lar-se a l’esperit dels nyus, fins al punt
que al cap d’una estona semblava com si res no hagués passat. Van tornar a
desfilar pausadament, capcots, movent rítmicament el cap per escampar les
mosques; algun feia un bot quan descobria el company caigut; però en el fons contemplar-lo
els alleujava, doncs sabien que les feres, una vegada tipes, perden l’afany per
caçar.
El ramat va seguir passant, fins que
passà el nostre protagonista: un exemplar més gran, més fort, més decidit que
els seus congèneres. Ell no baixà la mirada, si no que, desafiant, la sostingué
davant de l’escena macabra. Va girar-se bramant “Nyuuuuu!” als seus companys
i aquests reaccionaren aixecant també el cap i repetiren orgullosos la proclama “Nyu
nyu, nyu!” Aquest poc agraciat animal, armat només amb unes curtes banyes, tot sol no
té res a pelar enfront d’un lleó; està condemnat a córrer, a córrer sense
parar. Però en la migració, totes les famílies s’havien aplegat en una gran
manada; no estaven sols, eren deu, cents, mils; junts potser van creure que
podien fer-se respectar, se sentiren forts, molt més forts que qualsevol
rival, potser alguns podrien caure, però creien fermament que es podien fer respectar. La
colla es va ajuntar, els animals que seguien la fila també s’hi anaren sumant, ja
sigui per convenciment o inèrcia; aviat es reuniren cent, i els cent aviat foren
mil, formant un formidable exercit, encapçalats per un líder més
gran, més fort més decidit que els altres.
Després del tiberi, els dos lleons jeien
dormitant, aliens a la revolució que s’estava gestant; milers de manifestants,
decidits, van anar prenent posicions, apropant-se als seus depredadors, fent
retronar el seu crit de guerra “Nyu, Nyu, Nyu!” Els felins van rugir, però
com cap dels d’herbívors retrocedí, es van acabar aixecant, passejant-se amb
arrogància davant d’aquella desafiant tropa, inspeccionant un desplegament que
amb milers de membres, semblava imbatible. De cop i volta, arrencaren directes
cap al líder del ramat que confiat en la seva força, no va fer cap pas enrere, va
respondre envestint als enemics amb determinació, fent volar pels aires el
primer oponent que li saltà; però en un obrir i tancar d’ulls ja tenia els dos
a sobre.
Ningú l’auxilià, darrera seu la desbandada era total, el pànic va apoderar-se
de la massa que, impotent davant de la ferocitat d’aquelles feres, va
escampar-se en una caòtica retirada. Sort en va tenir aquell valent que els
lleons ja havien menjat, doncs una vegada abatut, amb el coll atrapat; desactivada l'amenaça, el van
deixar anar.
Amb el desenllaç de la batussa, tots els animals van deixar de fugir, gradualment, com el dia segueix la nit, la calma va tornar a instal·lar-se a l’esperit dels nyus, fins al punt que al cap d’una estona semblava com si no hagués passat res. Van tornar a desfilar pausadament, capcots, movent rítmicament el cap per escampar les mosques; algun feia un bot quan descobria el company caigut; però en el fons contemplar-lo els alleujava, doncs sabien que les feres, una vegada tipes, perden l’afany per caçar.
I així, la majoria de cents i
milers de nyus van arribar al nord, a les llunyanes pastures verdes, van
sobreposar-se a totes les adversitats, fidels a la seva naturalesa, satisfets per haver
sobreviscut a un altre any.
