L'hipopòtam Tam

L’hipopòtam Tam era gran, gran com una casa, per la nit s’embadalia amb la lluna pasturant pels prats, pel dia vagarejava per la seva bassa, on vivia sol com un mussol. No molestava a ningú i ningú no el molestava i pobre d’aquell que gosés, perquè l’hipopòtam Tam era fort, tant fort que era capaç de fer trontollar una muntanya. Tenia un cos enorme en forma d’ou, recobert amb una gruixuda pell grisa que s’arrugava com una manta; farcida amb una enorme massa de carn, d’on penjava una immensa panxa. D’aquell cos rodanxó en sobresortien quatre cames, curtes i robustes, que suportaven el més poderós del pesos pesats de la sabana. Una curiosa cara emergia, semblant a la d’un cavall que estigués gras, però molt desproporcionada, ja que tenia unes orelles minúscules al costat d’un morro gegant que ocupava mitja cara.

La vida dels hipopòtams va al revés que la de tothom: aquests animals de dia descansen dins de l’aigua; doncs la seva pell és tant cert que és ampla i ferma, com que és summament delicada: encara que pugui rebre qualsevol patacada, no resisteix el contacte amb els raigs del sol, que com fletxes afilades els fan sagnar, si hi exposen el seu cutis de forma prolongada. És per això que s’han d’esperar, immersos dins l’aigua, fins la sortida de la lluna per poder sortir a passejar. No tenen rival, cap animal els gosa molestar, i és que encara que no ho sapigueu, no hi ha ser més poderós en tota Àfrica ja que uneix la potencia d’un elefant, del lleó la mossegada, es mouen com cocodril a l’aigua i són bèsties com orangutans. És per això que ningú s’atreveix a desafiar a un hipopòtam, que empipat afegeix a la seva incomparable força, força mala baba. Si per descuit els destorben, només cal que obrin la seva temible boca, en senyal d’amenaça, que tota fera que no estigui boja, per evitar ser esclafada, fuig, cames ajudeu-me, terroritzada cap a una altra banda,

Així era que vivia el nostre protagonista  sense preocupacions: ara dormia una estona, ara remugava, ara pensava en coses boniques i ara en coses bandarres; sense mai  allunyar-se gaire de la tèbia companyia de la seva estimada bassa, que l’aïllava de la calor asfixiant i el protegia dels raigs del sol, l’únic perill que el llastimava.

Alguns hipopòtams es reuneixen en cabalosos rius, altres en llacs amples. Però allò no feia per en Tam, doncs amb tanta competència tothom hi lluitava massa. Ell va escollir arnar-se’n a viure en un modest espai, un minúscul i fangós toll d’aigua; que potser no resultava gaire confortable per a un gegant, però on hi podia viure tranquil, sense haver de rivalitzar amb cap altre.

Tanmateix, i això és un secret, en Tam no era tant ferotge com els de la seva raça, s’aprofitava de saber que tothom el temia. Ell no tenia mal caràcter, més aviat era poruc i per això mai s’enfrontava. Tot i que tampoc ho necessités; doncs amb el temps havia aprés que la seva presencia prou que  imposava. Si algú s’atrevia a posar en dubte la seva autoritat, només calia que obrís la seva enorme boca que com un ventall es desplegava, ensenyés el seus temibles ullals, esmolats com espasses, capaços de trencar l’espatlla al més formidable dels animals; per que qualsevol adversari acceptés la seva inferioritat, fugint espantat per una amenaça falsa; doncs com ja sabeu, en Tam mai lluitava. Aquest era el seu secret i per ser secret tothom el respectava.

I així passaven els dies: ara dormia una estona, ara remugava, ara pensava en coses boniques i ara en coses bandarres. I així passaven els dies sense que passés gaire cosa digna d’explicar, fins que un dia va succeir el que em disposo a contar:

Resulta que en el indret, on el nostre amic vivia tranquil, s’hi apropà un desconegut que per allà es passejava; semblava un mico gros, sense pèl, que amb dos peus caminava. En Tam va seguir pastant, encara que de reüll observés a l’estrany estranger. Si fos un hipopòtam com cal, molt territorial, de ben segur que l’hauria expulsat; però sincerament, la intranscendent presencia del foraster no l’amoïnava. Sabia que tots els animals s’acostaven per que necessiten beure aigua i és per això que els tolerava. El mico s’hi va estar una bona estona, palplantat davant de l’aigua, però ni va beure, ni es va moure gaire; només restava a l’aguait, com si busqués alguna cosa amb la mirada. Al final el nostre protagonista es relaxà. Llavors el mico va prendre una branca negra i cap allà on en Tam anava, cap allà que ell apuntava: mira que mira que miraràs, fent un sorollet “Clic, clic, clic” amb la branca. En Tam es començà a inquietar, molest per ser el focus d’atenció d’un ser tan petit i miserable. Què volia? Se’n reia d’ell?

Per resoldre aquesta afronta decidí de fer el que li havia ensenyat sa mare: “Quan algú t’incomodi obre la boca de bat a bat i tots fugiran, sense plantar batalla.” I així ho va fer, mirant-lo a la cara, per fer-li saber, debò debò, que era a ell a qui li dedicava el temible avís que anticipava el pitjor. El desafiant mico, però, no va marxar pas, tot el contrari, d’un salt es va incorporar i amb encara més ganes l’observava, armat amb el pal amb el que feia el molest “clic, clic, clic.” El temut combat no va ocórrer i és que en Tam, com sabeu, mai lluitava. El va prevenir de nou, una, dues i tres vegades, es va arribar a posar molt neguitós. Què havia de fer? Carregar contra aquell animal menyspreable?

El mico s’acabà marxant, quan es va pondre el sol i en Tam va poder tornar a dedicar-se, relaxat, a les seves tasques quotidianes.

Al dia següent, a trenc d’alba, el mico el tornà a visitar. En Tam, primer, no va voler prestar atenció a aquell enutjós personatge. Va fer la seva, ignorant el nouvingut. Va tractar-lo amb la indiferència amb la que tractava a les altres bestioles de la bassa. Però el mico, irrespectuós, seguia tafanejant, mira que mira que miraràs, actitud que irritava al nostre tímid personatge. Va aguantar deu minuts, mitja hora,  però al cap d’una hora ja n’estava fart de tant “clic, clic, clic”; per tal com una bèstia tan ridículament inofensiva s’atrevís a ofendre’l a la seva pròpia casa. Va tornar a obrir la boca, enrabiat, però el mico, atrevit, seguia sense anar-se’n; tot el contrari, semblava com si l’hi agradés d’examinar els moviments del pobre Tam, que descol·locat seguia sense entendre per què el seu rival no fugia esparverat, com fins aquell dia havien fet tots els animals als qui intimidava. Sabria el seu secret i per això el reptava? Seria un espia d’alguna fera salvatge? En Tam podria destrossar-lo, aquella inofensiva mitja tifa no el preocupava, però li feia cosa haver de ferir algú i  la sang el desmaiava. Al final va decidir que el millor seria deixar passar el temps.

Però el dia següent encara va ser pitjor. El mico ja no venia sol, si no que s’acompanyava d’una manada: de vint membres de la seva espècie, tots armats amb aquelles branques, tots mirant-lo fixament s’hi passaren mitja tarda. Com podia ser? Un miserable mico davant del més temible dels animals, no només no s’espantava, si no que confiat encara portava més companys. Això ja era més complicat, l’estaven desafiant. Un animal sòl no és rival per un hipopòtam salvatge; però vint bestioles com aquelles ja podien resultar perilloses. Què havia de fer, enfrontar-se? La por el garratibava, podria ser que fos una trampa, podria ser que estiguessin famolencs i intentessin menjar-se’l. Com? Tant se val, i és que és ben sabut que els animals quan tenen gana, son capaços d’empescar-se les tàctiques més estrafolàries. En tot cas, no podia tractar-se de res de bo que tants animals actuessin tan agosaradament. Què no sabien qui era ell, el rei de la sabana? És per això que tornà a obrir la boca de la manera més aterradora que va poder. Però res de res. Els seus temuts ullals a ningú esgarrifaven. Decidí de sortir fora de l’aigua, per mostrar el seu imponent poder davant d’aquells atrevits animals. Quan va exhibir el seu cos poderós, tots el micos, temorosos, van retrocedir a prudencial distància. En Tam els examinà ferotgement i quan tots semblaven esglaiats, obrí la boca en senyal de batalla. Però ai las, ni un dels micos es va moure batin-se en retirada. Tots s’agitaven, esverats, movent les seves branques que feien “clic, clic, clic” Pendents del que feia en Tam, que mort de por, sense saber el que fer, es va acabar quedant quiet, ridículament parat, davant d’aquells salvatges que atentament l’observaven, escrutant cada moviment, apuntant-lo amb les branques. Al final, resignat per la seva penosa actuació, va tornar a refugiar-se a la bassa, capcot, esperant a veure si marxaven. I així va ser, quan el sol es va pondre, els incòmodes visitants se’n anaren, no sense abans picar de mans, actitud que a en Tam desconcertà.

 L’endemà estava tan atemorit, per si els misteriosos micos tornaven que va decidir, derrotat, de mudar-se a  una altra banda.

Qui eren aquells micos?  En Tam per ser hipopòtam no en sabia pas de races, però vosaltres que heu vist documentals potser la coneixeu: simis grossos, sense pèl, que amb dos peus caminaven... Eren turistes que anaven de safari, que per comptes de disparar trets, disparaven fotografies amb les seves càmeres, aquelles que en Tam, per culpa dels teleobjectius, creia branques. El mico del primer dia era un ranger, que cada dia matinava, per explorar els voltants del parc. Així fou com localitzà al nostre pacífic protagonista, animal que normalment costa molt de trobar, sense que estigui submergit, camuflat, al fons de l’aigua. L’explorador que era un expert del comportament de les feres de la sabana, ràpidament va copsar la dòcil naturalesa de l’animal. Primer es va limitar a fer unes fotos amb la seva càmera, el segon dia, veient com de tranquil que semblava, decidí de portar als turistes per visitar a aquell formidable exemplar que, sense perill, obria la boca compulsivament però a diferència dels seus violents congèneres no atacava. A més a més, vivia en una bassa tant petita que no s’hi podia camuflar al fons de tèrboles aigües, podent així garantir que sempre restaria visible.

 I en Tam que es va canviar de bassa per evitar les visites dels terribles micos turistes. Però el guia ràpidament el van tornar a trobar, portant al seu davant inacabables fileres de persones que amb les seves càmeres que feien “clic, clic, clic.” per poder realitzar la fotografia preuada.

Van passar dies, van passar setmanes, en Tam ja era conegut en tota la contrada. Tots els rangers se’n aprofitaven, portant turistes i més turistes a veure l’exòtic animal que restava resignat, en la seva empresonada llibertat, a ser l’objectiu de totes les mirades. No importava on se’n anés, sempre el trobaven; ni el que fes, sempre li acabaven portant més visitants; fins que al final, ja ni tant sols obria la boca que ja estava clar que a ningú espantava. Aquells micos atrevits havien descobert el seu secret: era un covard.

Cada dia que passava, aquell era un millor negoci, en Tam s’havia convertit en un famós reclam. Fins i tot, uns periodistes anglesos van fer-li un reportatge que a mig món es mostrà. Tothom se l’estimava molt. “Què maco!” deien uns, “Què lleig!” deien els altres i tots “ clic, clic, clic “ hi anaven a retratar-se. Venien jerseis, samarretes, pòsters i tasses, amb la imatge de L’hipopòtam Tam, El rei de la sabana!. La gent s’acostava, reia, cridava, els nens es divertien, els grans l’admiraven, tots s’emocionaven; menys el desgraciat animal, que vençut, no entenia per què no se’l menjaven aquells micos tan estranys. Què volien? Què es proposaven? No entenia res de res.

Fins que un dia, mentre la gent s’hi acostava... No em pregunteu per què, què va impulsar-lo a fer aquells actes. No era un grup diferent als altres, ni van fer res que no fos normal, aquell dia no havia passat res d’especial.  Però l’animal va tornar a obrir la boca de bat a bat, com l’hi havia ensenyat la seva mare, avisant que ningú s’hi acostés. La gent es va amuntegar, excitats per poder fer la instantània, encara que confiats en la bondat d’en Tam es va seguir apropant, per fotografiar de prop l’animal que tornava a mostrar-se en plenitud exuberant.

 Després del primer “clic, clic clic”, L’hipopòtam va arrencar a córrer ple de ràbia, perseguint un dels micos de la branca, emportant-se’n per endavant tot el que es trobava: va esclafar el xiringuito que al seu voltant s’havia muntat: va ensorrar la tanca, va envestir un guia francès, fent volar una turista italiana, mossegant un japonès, destrossant un quatre per quatre, esmicolant la parada dels souvenirs, emportant-se’n per endavant tot el que es trobava. Els rangers van plantar-li cara i no cal dir quin va ser el resultat.