Conte final d’Apunts Contables, dedicat a les llibreries que generosament han accedit a vendre el llibre. Moltes gràcies!
Taifa Llibres, La impossible, Llibreria Documenta, Llibreria Iberica i la difunta Canuda Al entrar a casa va
fer un petó al Marc, es va treure la jaqueta i va posar l’olla a al foc amb un
rajolí d’oli, un xic de sal i una fulla de llorer. Mentre arrencava el bull va aprofitar
per estirar-se al sofà, al costat del seu marit que estava mirant una tertúlia
del Barça a la tele.
Va encendre
l’ordenador per continuar descarregant les pel·lícules, va fer un cop d’ull al
Facebook, clicant uns quants m’agrada i després obrí el correu. Tenia cinc
emails pendents: El primer, malgrat la promesa d’un fenomenal descompte de
l’Fnac, fou l’únic que no obrí. El segon era una actualització del Linkedin on
es notificava que una amiga del cole havia tancat el videoclub per obrir un
local de còmics i un excompany d’oficina havia acabat un màster, obrí la
pestanya per tafanejar-hi, tot i ser un rematat cul d’olla es declarava expert
coordinador de sistemes gràcies a un títol que havia aconseguit a una
universitat amb un nom fet amb sigles. El tercer correu, era de la Mary, la
seva amiga anglesa, qui li comentava que havia pensat de visitar-la el mes
següent; li venia molt de gust veure-la, gaudir de l’agradable primavera
mediterrània; volia prendre vi i tapes en una terrassa, visitar la sagrada
família que preguntava si ja estava acabada i demanava consell per un hotel
cèntric de tres estrelles o així. La Maria preguntà al seu marit si li anava bé
que la Mary s’estigués a casa un cap de setmana, ell, sense deixar de mirar la
tele, va respondre que li semblava perfecte. La Maria va respondre l’email en
quatre línies, dient que li feia molta il·lusió però que no permetria que se n’anés
a un hotel, l’acolliria a casa; li comentà que l’abril estaria bastant
tranquil·la i que si podia escollir, intentés aprofitar el dia vint-i-tres, el dia
més maco de Barcelona, tot adjuntant un enllaç on s’explicava la diada. El
cuart email era una petició en contra del tancament de Catalonia, es deia que
era una llibreria emblemàtica que al llarg del anys havia estat un puntal de la
cultura i ara seria reemplaçada per un McDonalds, recollien adhesions
perquè l’ajuntament intercedís per evitar que pleguessin.
Va fer un glop de
la Moritz del seu marit i li demanà de parar taula mentre ella tirava la pasta.
El Martí s’aixecà del sofà i anà a buscar els plats. Mentre els recollia la Maria
entrava a la cuina. “Carinyo, tu anaves a comprar a la Catalonia?” Ell
respongué que abans solia comprar-hi llibres “Doncs es veu que tanca, on anirem
a parar? L’ajuntament hauria de fer alguna cosa, hem de protestar, t’enviaré la
petició, ja està bé de tant Mango i tanta mandanga, en poc temps aquesta ciutat
perdrà la identitat.” Després de llençar la pasta, la Maria va tornar al sofà
per mirar l’últim email on Amazon confirmava que la seva compra “Obras selectas
de Kafka” arribaria al matí següent.
Durant molt de temps he escrit histories, com qui fa mots encreuats. Fa dos anys vaig començar a ajuntar contes en aquest blog, després algun d’ells van ser publicats en el suplement Món d’Eurovacances a la Vanguardia. Finalment, demà 18 de desembre, com per art de màgia, els Apunts contables es materialitzen en llibre:
Primera edició esgotada
Arribats a aquest punt, ple il·lusió, vull convocar la complicitat d’amics, coneguts i algun lector perquè m’ajudeu a prosseguir el somni. Sense vosaltres aquest llibret és orfe, quan el llegiu serà complet.
Sóc conscient de no haver escrit cap genialitat, però si llegint-me, per uns instants, deixeu de pensar en la feina, la parella, els fills, el barça, l'economia, els polítics o el temps... em dono per satisfet. Crec fermament que les histories que us proposo són dignes inquilines de la vostra estanteria. Serà un honor!
Probablement tot plegat no arribi gaire lluny, però ara és el moment d’intentar-ho. Es per això que confio que em feu costat per difondre aquesta aventura i així intentar superar una modesta però estimadíssima primera edició.
Si voleu comprar aquest llibre ho podeu fer en quatre llibreries barcelonines de les que en voldria destacar, més enllà de la seva provada professionalitat, l’amable disposició amb la que han acollit la proposta. Si no poguéssiu arribar-vos a Barcelona, contacteu-me privadament i ben segur que en trobarem la manera.
Llibreria Iberica:
Passeig Sant Joan 27.
Al costat de casa. Si la compreu aquí i em feu un toc us convido a al que vulgueu.
“Tant de bo que algun dia pugui
veure amb la Mireia la nostra empremta en la història. Avui l’he inscrit, camuflada
entre dos milions de pedres, pedres enormes, tallades i col·locades fa milers d’anys;
pedres que han sobreviscut fins als nostres dies, formant la més colossal de
les construccions de l’home antic. El resultat és descomunal però encara ho és més
el desig que amaga”, va anotar, emocionat, en el seu dietari el Ramon, ara fa
quaranta anys, durant un viatge que el portà al Caire representant els negocis
de la fàbrica. “El noi ha vist món, xampurreja el francès, ha viscut a
Marsella, que hi ha molt musulmà, segur que se’n sortirà”, opinava el senyor
Esteve. Però l’afer va esdevenir un complet desastre, ja que francès no en
parlaven gaire, i com que abans d’arribar, la majoria del cotó ja havia estat venut
als anglesos; negociar, es negocià poc. D’aquesta manera, sense ofici ni
benefici, el més profitós va ser passar l'estona passejant per aquelles terres
llunyanes.
Quaranta anys després, el Ramon tornà
a Egipte, però aquesta vegada acompanyat per la seva dona, feliçment jubilats.
Mentre voltaven per les piràmides, s’apropà dissimuladament a l’indret de la
malifeta, i observà entre orgullós i avergonyit, com la inscripció, malgrat el
pas del temps, encara es mantenia visible. Recordà amb certa melangia l’anhel
juvenil que el posseïa de jove; aquell neguit bàrbar que amb el temps s’havia esbravat.
Feia quaranta anys no s’havia pogut refrenar i havia dedicat a la seva deessa,
la seva Cleòpatra, al seu sol –com va escriure al dietari–, una
furtiva declaració d’amor rascada amb un tornavís: “Mireia, t’estimo”.
La pedra feia tres metres per banda,
configurant un bloc de deu tones de pedra calcària situat a la base de l’aresta
est de la piràmide de Gizeh, emplaçament des d’on havia estat testimoni
d’instants d’incerta glòria de la història. Aquell roc sobre el qual es recolzaven
les altres pedres també havia servit de suport pel braç dret de Kheops, per d’aquesta
manera poder aixecar el peu esquerra i mirar-se l’adolorit dit gros; fou
utilitzat per sant Marc, que s’hi ajagué, derrotat per l’atroç calor, i aprofitant
l’ombra que proporcionava la piràmide, hi va fer una agradable becaina. També el
gran Saladí havia tocat aquella pedra, després de furgar-se el nas, refregant-hi
el dit índex per dipositar la burilla que s’acabava de treure. Hi havia
descansat l’esquena un català il·lustre, Domingo Badia, conegut com Alí Bey, el
del carrer de sota d’Ausiàs March, un personatge delirant que, palplantat allà,
espià el seductor caminar de la Fàtima, la preciosa noia que l’acompanyava. Però
potser, el moment més transcendent de tots, tingué al genial Napoleó de
protagonista quan, després de pronunciar aquella famosa collonada sobre els quaranta
segles que contemplaven als soldats, marxà, cames ajudeu-me, fins a la pedra i allà
mateix, a la gatzoneta, alleugerí el
rebombori que portava dins la panxa.
Quan va ensenyar la inscripció a
la seva dona, ella mostrà certa contrarietat,
tot enumerant un seguit de consideracions cíviques contra aquella gamberrada. “Reconec
que se me’n va anar el cap, però si et sóc sincer, el que em sap més greu és no
tenir ganes de repetir-ho“, observà el Ramon
amb un somriure mentre pensava en la Mireia. Què se n’hauria fet, d’ella? Feia molt
de temps que no en sabia res. De fet feia anys que ni hi pensava, com un gra de
sorra que el vent passeja pel desert del voltant de les eternes piràmides.
El Jaume, estranyat, s’aturà al mig del carrer i s’escoltà en silenci. Un curiós soroll emergia d’entre la seva respiració, un xiulet que grinyolava cada vegada que empassava aire. Aquell so l’acompanyava una lleu pressió al pit, semblant a la resistència que notem quan s’infla un globus. El globus anava creixent, oprimint-li l’alè, en una sensació força desagradable que a cada passa que donava l'afeblia, fins que esgotat, es va veure obligat a seure en un banc. Lluny de descansar-hi, s’atabalà al notar que la seva respiració s’accelerava sense fre i que de tant intens com es tornava l’ofec, resultava impossible plantejar-se de reprendre la marxa per tornar a casa.
Esmaperdut, intentà demanar ajuda, però per la seva boca no sortia cap paraula, només era capaç de bramar aire. Aixecà el braços, però cap de les persones que passejaven pel carrer s’adonà de la seva angunia. Arraulit, estirat al banc, va mirar de sobreviure fins que un senyor s’hi apropà“Et trobes bé nen?” El Jaume no podia respondre, només s’assenyalava el coll que s’enfonsava profundament a cada inspiració, buscant un bri d’aire, emetent un ronc. Els seus ulls, oberts com taronges, imploraven ajuda, el cor bategava a totamàquina, a punt de descarrilar. “Nen qué et passa? En Jaume no sabia que passava, només notava que s’ofegava, que es marejava, que es desmaiava, tot girava, un ingràvid calor el posseïa, un formigueig s’escampava per la cara... Quan aquesta fastigosa sensació inundà el clatell el derrotà; va tancar els ulls mentre la consciència se li escapava com s’escola per un forat l’aigua.
Quan es va despertar, estava cansat, immensament extenuat. Va observar el seu entorn: una sala blanca sense mobles, inundada per la llum del sol que entrava d'una finestra. Una dona voltava per la per la sala, el Jaume la seguí amb la mirada, amb ulls pesats, incapaç de moure’s. Quan la dona s’adona que era observada s'exclamà “Bon dia Jaumet, quina dormida que has fet” Ell va somriure i murmurà “Ets un àngel?”“Què dius guapo?” “Em vaig morir, això és el cel, no? ” Va dir il·lusionat. La infermera li va acariciar la cara i sortí de l’habitació. Quan tornà acompanyada dels seus pares, el Jaume va comprendre, no sense certa decepció, que seguia vivint a la terra.
"Cuánto viviremos, cuánto tiempo moriremos en esta absurda derrota sin final."
La polla records
Dos lleons dormitaven complaents sota
l’ombra d’un gran arbre, contemplant amb indiferència la marxa d’una manada
de nyus. Un, dos, deu, cent, mils... era impossible comptar els herbívors
que emigraven cap el nord en busca de pastures fresques. L’estiu ja havia cremat
la terra que seca només era capaç d’oferir el núvol de pols que envoltava
l’expedició; desfilaven pausadament, capcots, movent rítmicament el cap per escampar
les mosques; fins que al advertir la presencia dels depredadors s’aturaven tensos,
aixecaven un instant la mirada i rebufaven, abans de reprendre la marxa. Però
no creieu que es tractava d’una escena bucòlica, era una cautelosa calma on tothom
sabia que els felins, lluny de descansar, cercaven alguna debilitat d’entre aquell
enorme ventall de presses.
Tota la pau es trencà de cop, quan
els lleons es llevaren. Els nyus començaren a moure’s amb nerviosisme, arquejant
la fila en un cercle creixent que intentava evitar el perill, fins que la
formació es trencà, el pànic s’apoderà del ramat i arrencà a córrer, trencant
files en totes les direccions possibles. Els felins s’apuntaren a la cursa però
no actuaven a la babalà, si no que perseguien un exemplar coix que amb prou feines podia
trotar, quan el tingueren a punt, s’hi abalançaren.
Amb el desenllaç de la batussa,
tots els animals van deixar de fugir, gradualment, com el dia segueix la nit, la
calma va tornar a instal·lar-se a l’esperit dels nyus, fins al punt
que al cap d’una estona semblava com si res no hagués passat. Van tornar a
desfilar pausadament, capcots, movent rítmicament el cap per escampar les
mosques; algun feia un bot quan descobria el company caigut; però en el fons contemplar-lo
els alleujava, doncs sabien que les feres, una vegada tipes, perden l’afany per
caçar.
El ramat va seguir passant, fins que
passà el nostre protagonista: un exemplar més gran, més fort, més decidit que
els seus congèneres. Ell no baixà la mirada, si no que, desafiant, la sostingué
davant de l’escena macabra. Va girar-se bramant “Nyuuuuu!” als seus companys
i aquests reaccionaren aixecant també el cap i repetiren orgullosos la proclama “Nyu
nyu, nyu!” Aquest poc agraciat animal, armat només amb unes curtes banyes, tot sol no
té res a pelar enfront d’un lleó; està condemnat a córrer, a córrer sense
parar. Però en la migració, totes les famílies s’havien aplegat en una gran
manada; no estaven sols, eren deu, cents, mils; junts potser van creure que
podien fer-se respectar, se sentiren forts, molt més forts que qualsevol
rival, potser alguns podrien caure, però creien fermament que es podien fer respectar. La
colla es va ajuntar, els animals que seguien la fila també s’hi anaren sumant, ja
sigui per convenciment o inèrcia; aviat es reuniren cent, i els cent aviat foren
mil, formant un formidable exercit, encapçalats per un líder més
gran, més fort més decidit que els altres.
Després del tiberi, els dos lleons jeien
dormitant, aliens a la revolució que s’estava gestant; milers de manifestants,
decidits, van anar prenent posicions, apropant-se als seus depredadors, fent
retronar el seu crit de guerra “Nyu, Nyu, Nyu!” Els felins van rugir, però
com cap dels d’herbívors retrocedí, es van acabar aixecant, passejant-se amb
arrogància davant d’aquella desafiant tropa, inspeccionant un desplegament que
amb milers de membres, semblava imbatible. De cop i volta, arrencaren directes
cap al líder del ramat que confiat en la seva força, no va fer cap pas enrere, va
respondre envestint als enemics amb determinació, fent volar pels aires el
primer oponent que li saltà; però en un obrir i tancar d’ulls ja tenia els dos
a sobre.
Ningú l’auxilià, darrera seu la desbandada era total, el pànic va apoderar-se
de la massa que, impotent davant de la ferocitat d’aquelles feres, va
escampar-se en una caòtica retirada. Sort en va tenir aquell valent que els
lleons ja havien menjat, doncs una vegada abatut, amb el coll atrapat; desactivada l'amenaça, el van
deixar anar.
Amb el desenllaç de la batussa, tots els animals van deixar de fugir, gradualment, com el dia segueix la nit, la calma va tornar a instal·lar-se a l’esperit dels nyus, fins al punt que al cap d’una estona semblava com si no hagués passat res. Van tornar a desfilar pausadament, capcots, movent rítmicament el cap per escampar les mosques; algun feia un bot quan descobria el company caigut; però en el fons contemplar-lo els alleujava, doncs sabien que les feres, una vegada tipes, perden l’afany per caçar.
I així, la majoria de cents i
milers de nyus van arribar al nord, a les llunyanes pastures verdes, van
sobreposar-se a totes les adversitats, fidels a la seva naturalesa, satisfets per haver
sobreviscut a un altre any.
Caminava absort en un diàleg imaginari que
repetia assajant la discussió que estava a punt d’iniciar. Tot funcionava dins
del seu cap, fins que arribava a un punt on només la violència semblava capaç
de desentortolligar la situació. Llavors ell s’aferrava al paper que duia a la
butxaca, mentre un pes mort lliscava panxa avall. o li molestava aquella
tensió, lluny de qualsevol angúnia, li
recordava l’excitant sensació que se sent abans de muntar a una muntanya russa.
Quan es trobà a la confluència d’Aragó amb
la Diagonal, accelerà el pas, decidit a arribar-se al mercat dels Encants; però
no s’adreçà de dret al seu objectiu, sinó que
va voltar entre la gentada, controlant de reüll la botiga: una barraca en forma de cub, de no gaire més alçada que una persona; construïda amb primes parets
de formigó, excepte per la part davantera on sense cap envà, aprofitant
l’estesa que hi quedava, s’hi exhibien bicicletes de segona mà, guarnides amb
cartells fets amb retolador gruixut que anunciaven preus increïbles. A la dreta
d’aquesta imatge, controlant la situació, s’hi asseia en una cadira de tela un
home d’incerta edat, passada la plenitud de la maduresa, gros, amb amples
espatlles i una prominent panxa, mirant com s’esfumava el temps al voltant de
la seva cigarreta.
El Miquel s’armà de valor i saludà el
venedor que va correspondre sense tombar-se.
“Senyor no sé per on començar“ va dir indecís, mentre una buidor li inundava el
cos, atabalat per haver errat la primera frase improvisada fora del guió.
L’home va girar la mirada i després de badallar respongué “Comença pel principi
noi“. “Aquesta bicicleta és meva, me la van robar”, declarà mentre assenyalava una mountain bike amb aparent seguretat “Fora d’aquí!” va cridar el venedor, amenaçant, mentre s’incorporava.
“Senyor, li agraeixo que l’hagi trobada, però és meva”. El venedor es va
abraonar sobre el Miquel, d’una sola plantofada hauria estat prou capaç
d’ensorrar l’atlètica figura del noi. “Els tens ben posats, però la pagues o fots el camp!“
“Senyor, només vull la meva bicicleta, tinc una denúncia” va respondre amb impertinència mentre treia el paper de
la butxaca; el venedor, no el va deixar acabar la frase i disparant el seu braç
com un llamp, li va arrabassar sense resistència el paper de les mans. Llegí
atentament el document, clavant mirades enverinades al nostre protagonista i a
la bicicleta en disputa. Acabada la lectura va arrufar els llavis i mentre es
rascava el clatell amb la mà esquerra, amb la dreta rebregava el document. “Senyor,
no busco problemes, però si em passa res hi haurà
un bon enrenou, però si me la don li asseguro que no en sabrà més de mi, ho
prometo.” El venedor va quedar en silenci, el semblant se li anava tensant, va
fer una profunda pipada a la cigarreta i després l’aixafà al seient de la bicicleta
amb tanta força que la va acabar tombant.
El Miquel s’ajupí per recollir el seu botí,
el cor de tan ràpid com li bategava semblava estar a punt de descarrilar, més
encara quan va notar una dolorosa pressió al braç; el firaire el subjectava
clavant-li els dits i tirant-lo cap a ell l’increpà: “Si et torno a veure et
trencaré els ossos, m’entens?“ El Miquel, temorós, no va aixecar el cap, amb
gestos lents però decidits s’incorporà i s’allunyà de l’escena, atacat de
pànic; un pànic, això sí, perfumat de
silenciosa eufòria de saber-se el vencedor.
Un home que havia vist el rebombori es va apropar al
venedor que s’havia quedat dempeus mirant fixament la partida del Miquel “Cisco
que volia aquest nen?” “Deixa´l anar que avui és el seu dia de sort”, va esbufegar mentre
estripava la denúncia.
Aquells papers que ara escampava el vent,
havien derrotat les raons, la força; tot i ser un document de poc valor que
s’havia tramitat el dia abans. Fins i tot el policia que el redactà el
considerà inútil mentre el tramitava: la denúncia
d’una altra bicicleta robada que quedaria perduda en un mar de burocràcia
inútil, fins el dia que buidessin l’arxiu. El Miquel anava dictant “ El quadre
és gris, amb la tija vertical groga, té una rascada a sobre del porta bidó,
rodes Racer, canvi de set per tres Shimano, manillar negre amb banyes, a la
dreta li falta el tap, pedals automàtics, frens... frens ... no recordava la
marca dels frens... El Miquel s’atabalà pensant que aquell dubte podria fer
malfiar al funcionari de la seva falsa declaració, per bé que aquest es
limitava a transcriure mecànicament tot allò que escoltava, sense prestar-hi
més atenció. El Miquel havia memoritzat la descripció, l’havia repassat mil
vegades, però els nervis el van trair .
El pla l’havien maquinat el divendres
anterior, vagarejant pel parc després de passar el capvespre jugant a cartes,
aprofitant que els pares del Marc, el cosí del Miquel, eren al poble. El Marc
es va fixar en una mountain bike que estava lligada a un semàfor “És maca eh?
Ens donarien pasta per ella, el meu germà n’ha venut als Encants, a les
botigues de segona mà” va fardar, mentre intentava forçar la tanca amb poca
traça, fotent-li cops que feien més soroll que servei. El Miquel estava
intranquil, no estava acostumat a aquelles situacions, ho trobava massa
arriscat.
“Deixem-ho estar que abans d’obrir-la, despertarem tot el veïnat; a part si la
agaféssim no la podríem vendre als Encants, són massa a la vora.” Va especular
per canviar de tema “Per què no?” Preguntà el Marc “Si et robessin la teva bici
aquí què faries? Jo l’aniria a buscar als Encants, imagina que hi vas, la
trobes... aniries a la policia, la policia aniria a la botiga... i ens la
carregaríem nosaltres, massa arriscat nen.” Acabada la frase es va quedar
pensarós i en una de la seves sortides estrambòtiques va declarar agitant els
braços “Robarem als Encants, allà no trucaran la policia!” “Ni els fa falta! No
els coneixes, allà no els cal trucar al 112, solets, sense cap ajuda, es saben
cuidar, ens fotrien un jec d’hòsties si ens agafessin robant-los ” “Ens la
regalaran!” Va interrompre el Miquel amb contundència. “Estàs malament del cap”
va respondre el Marc descol·locat “Escolta, si trobessis la teva bici robada
als Encants... No voldries enfrontar-te a aquella gent sense ajuda, la
denunciaries i trucaries els mossos no?” “Jo? Pot ser, i?” va respondre el Marc
sense lligar caps. “Jugarem a pòquer... Pensa: Anem a un veure un d’aquests que
dius que venen coses robades, ens mirem una bici que ens moli, i fem una denuncia
com si ens l’haguessin pres a nosaltres. Armats amb aquell paperet només
l’haurem d’anar a recollir” ”Estàs com un llum, a mi em reconeixeran, i si no
és robada? No tot el que venen ho és. Quan vingui la policia la liarem, no podem
demostrar que és nostra, tot s’acabarà girant en contra, una denúncia falsa uf.... Amb la poli no s’hi juga i amb aquells
menys” “No burro, mai portaré els mossos, només els necessito faran la denúncia
que serà el nostre comodí, fer-los venir és un farol que si s’empassen...
Tindran més por que nosaltres però si volen jugar, no cal que mostrem les
cartes, ens retirem i llestos” “Miquel et pots emportar una bona garrotada?
Aquesta gent...” “ Aquesta gent, aquesta gent; No em passarà res, soc un nen
innocent, em protegeix la llei. No es tracta de pinxos que t’arramben pel
carrer, són paios amb un negoci, no em faran
res. Amb les mogudes rares que maneguen no voldran complicar-se la vida. Sigui
robada o no, no voldran jugar-se-la, per quatre xavos que hauran pagat per una
miserable bici, tenen massa a perdre. Si són llestos la seva millor opció és
regalar-me-la.” Va rematar eufòric.
La Jacqueline ensopegà i
es va precipitar precipici avall, en una carrera incessant, només frenada per
la solidesa del terra que al interrompre la seva caiguda va fer-li cruixir
tots i cadascun dels seus ossos.
Desconsolada, obrí els ulls i vagament va
reconèixer la lluna que majestuosa, jeia davant seu. Intentà allargar
penosament el braç però morint-se de dolor només va aconseguir moure un dit:
era maquíssima!
Era que no era
un nas pla, escortat per dos botonets blaus que s’aposentaven sobre una boca que
mostrava un somriure inmutable, tot ell coronat amb una caballera de cabells rossos. Penjava del cap un cos rodanxó, com si fos farcit de cotó fluix; i
d’ell dues cames, llargues i toves, que com un pèndol es balancejaven ventades
pel vent. De fet, tot ell estava penjat com un fuet, amb l’únic entreteniment
de dues molestes mosques que revoltaven al seu voltant, i si que n’eren
d’emprenyadores! Però per ser la única companyia que tenia, ocorria que més que
molèstia resultaven una modesta distracció.
I així era,
mentre passava un suau dia de primavera, fins que dos joves van passar davant
dela paradeta i la natura va voler que
un borrissol de pols s’endinsés pel nas de la Cristina, que acumulant aire i més
aire en els pulmons... “Atxim!!!” Va acabar esternudant, propulsant pels aires
un gargall que va anar a parar al cap del ninot. Sort en va tenir de ser un
inconscient que de no ser així aquesta presentació no li hauria agradat gaire.
La noia va enrogir morta de vergonya i en Marc, veient el que passava,
discretament va netejar el ninot amb un mocador. Però el firaire, atent, s’adonà
del incident i els hi va exigir que el compressin: “Ja l’heu utilitzat, l’heu
tacat, l’heu de pagar... Qui el comprarà ara!?” Repetia. Van discutir una
estoneta, estira i arronsa, però finalment el bondadós noi va acabar
cedint “Cristina, es pot dir que l’has
escollit tu, així te’n recordaràs d’aquest dia, és maco, No? ” Deia melindrós,
mentre ella, afalagada, se’l mirava amb satisfacció “No hauries d’haver-ho fet,
és tan bufó, me l’estimaré molt.” Què content estaria el ninot si hagués pogut
sentir: després d’haver estat penjat com un fuet, ara gaudiria de l’estima
d’una preciosa companyia.
Però ai l’as, si
tot el que diguéssim fos veritat, la vida seria com un conte. Les persones
tendim a voler quedar bé i embellim les coses quan parlem, en la mateixa mesura
que a vegades les ennegrim quan les pensem. El destí del ninot va ser
l’interior d’un fosc armari, entaforat entre objectes oblidats.
Quan la sort del
nostre ninot semblava abocar-lo al més avorrit dels destins, la fortuna va
voler que la seva existència experimentés un gir inesperat. Eren les darreries
de desembre i tot estava preparat per les celebracions per excel·lència, Nadal:
els freds dies de l’any on la gent es retroba, la feina s’atura i es perden les
obligacions, excepte la de regalar-se il·lusió. La Cristina estava embolicant
regals quan la seva mare va entrar com un huracà a l’habitació, tot vociferant
que el tiet vindria amb la seva filla, la Marina “Quina barra, avisar un dia
abans i ara que farem? No hem comprat res per a ella.” La Cristina preguntà
quina edat tindria “Ai no ho sé, encara deu ser una nena.” Exclamà la mare
“Doncs ja ho tinc, en Marc em va regalar un ninotet força cursi, deu parar
per alguna banda; com en Marc no dinarà amb nosaltres, ni s’ha d’assabentar de
res; ens servirà per sortir del pas i així no gastarem ni un cèntim.”
Dit i fet, regirant armaris acabaren trobant el nostre protagonista que portava
mig any empresonat en la foscor d’un calaix. La mare se’l mirà i es rigué
burletament “Quin cas en Marc! Regalar-te això... Ja quedarem bé, nena? ” “Hi
tant mareta i si no que s’hi fiqui fulles! No haver avisat tant tard”
El dinar de
Nadal va ser un èxit majúscul: un enorme plat de densa escudella va donar pas a
copioses safates emplenades amb carn d’olla, el gall d’indi farcit, l’amanida
d’escarola, la pinya que fa baixar, els torrons i si no vols sopa, dues tasses.
Però com això és un conte ens haurem de centrar en l’historia que ens ocupa i
no perdre’ns amb els saborosos detalls de tant celebrat àpat, ni amb la
melangiosa alegria d’aquesta festa on tothom dóna i rep regals. Ens aturarem
exactament en el moment en que la Marina va rebre el regal: A
mesura que l’anava desembolicant, semblava com si aquest il·luminés la felicitat
que es dibuixava per la seva cara adolescent; quan acabà, amb un expressiu
posat de sorpresa, repetí “ohhh! Què maco!” La
Cristina explicava com se n’havien enamorat d’ell. “Quan el vaig veure el volia
per a mi, però només en quedava un i vaig creure que seria el regal perfecte
per a tu, mira-te’l, és tant bonic.” La Marina amb efervescents mostres
d’agraïment va declarar que li agradava tant que dormiria sempre amb ell.
Però quan arribà
a casa, sola a la seva habitació....La Marina començà a remugar per a si
mateixa “Quins regals! Sóc una dona, no una nena. I tu que mires estúpid que
te’n rius de mi amb aquest somriure sorneguer.” Cridava irritada mentre prenia
el ninot pel braç i el llançava contra la paret. Van ser dos dies horribles,
insuportables, plens de maltractaments, fins que la Marina, enrampada de ràbia
per que els pares no la deixaven sortir per la nit, va agafar el ninot i el
llençà per la finestra mentre, histèrica, declarava als quatre vents que ja no
era una nena.
Si, si! El llençà per la finestra. Potser
direu, però si només es tracta d’un ninot, no n’hi ha per tant. Però deixeu-me
explicar-vos que va llençar-lo des de un vuitè pis i ja m’explicareu quina
culpa en tenia; sort va tenir d’estar folrat d’espuma que de no ser així hauria
acabat com la veïna de prestatgeria: la sòlida nina de plàstic; esquarterada
pel terra.
“Patapam!” Va
aterrar. Quan tot va malament, encara sol anar pitjor. Després de la trompada, va fer
aparició en Morgan, un enorme gos petaner, que atret pel terrabastall s’arribà
encuriosit fins el lloc del accidentat aterratge. “Snif, snif” Es començà a
olorar al ninot; després l’endrapà amb els queixals i txino txano, traginà la
troballa al parc de la cantonada on estaven asseguts els seus amos; Aquests
agafaren al nostre involuntari protagonista, se l’examinaren amb desgana i el
llençaren per que el gos l’anés a buscar. El ninot encara mantenia el seu
millor somriure. Una, dos, cinc vegades que el tiraren pel terra polsegós...
L’excitació de l’animal augmentava a cada llançament i encara s’incrementà més
quan s’entestà en no tornar la troballa que retenia amb les seves fortes
mandíbules, mentre els nois, jugant, estiraven fort per extreure-l’hi de la
boca: “Grrrr” dreta, esquerra, feia anar el morro compulsivament “Grrr!” Fins
que la tela delninot va acabar
descarnant-se, el farciment que l’omplia va començar a vesar i el somriure del
ninot s’esfilagarsà. Una dona que
passava per allà, veient l’escena, va aturar l’acció “Sou idiotes
vosaltres, no doneu valor a res!” S’exclamà "Doneu-me aquest ninot. Els nois, tant els hi donava
aquell manyoc de drap i el van entregar entre riures burletes.
La dona s’emportà
el ninot fet a trossos i una vegada a casa, va posar fil a l’agulla, i fila que
fila que filaràs l’anà apedaçant. No em pregunteu perquè, però el va cuidar;
encara que el seu somriure ja no podés brillar, trinxat com estava per les
envestides del ca. Mentre anava reomplint l’interior, entre el farciment, es va
trobar un cor, fet amb tela vermella, va palpar-lo i estava ple d’algun objecte
sòlid. Encara que ningú pugui entendre què hi feia allà, resulta
que es tractava d’una pedra preciosa: un robí granat. Què més dona el
somriure que el ninot ja no tenia, les cicatrius que el cosit li havia produït
en tot el cos, què més dona la seva desgraciada existència, la dona se’l va
estimar molt. I és que si el ninot fos persona: es podria dir que no tenia
consciència, ni sentiments, que per entranyes només hi tenia cotó, però ningú
podria discutir que el seu cor valia un tresor.
Després de dues
setmanes de cura, tot estava preparat per què aquella inversió d'amor, esforç
i paciència tingués la seva recompensa: dia a dia, un darrera de l’altre, els
ous es van anar trencant i d’ells en sorgiren uns rossinyols escarransits. Tot el que abans
havia estat plàcida calma, de sobte es va convertir en sorollós rebombori:
“Piu, piu, piu, piu” repetien frenèticament els fills, moguts per una fam sense
fi; demanaven i demanaven, agitant ansiosos els becs enlaire; “piu piu, piu,
piu” xisclaven histèrics cada vegada que la mare s’hi apropava. Ella no donava
l’abast per satisfer tanta boca afamada, no parava ni un moment quieta: volava
amunt d’un arbre, a baix al riu i fugissera tornava a refugiar-se entre la
bardissa; boja perduda, buscant nerviosament cucs, insectes, picant fruites...
Intentant satisfer la gana de les famolenques cries que indiferents a la fatiga
de la seva progenitora reclamaven: ”piu, piu, piu, piu.”
Els insaciables
ocells van anar creixent ràpidament i mentre els sorgien les primeres plomes ja
havien après a pronunciar les primeres paraules; tot i que no us penseu que
l’ambient esdevingués gaire més relaxat, doncs el que abans havia estat un
brogit descontrolat que feia “piu, piu, piu, piu” es va fondre en una sola veu
que vociferava“Mama, mama, mama, gana, gana, gana!”
Però
detinguem-nos un instant que nosaltres no anem de bòlid. Si ens hi fixem, dins
del niu hi podrem veure que del sis ous que hi havia, no tots havien
eclosionat; un havia quedat tancat. Quan la mare se n’adonà; es va inquietar,
però no hi havia temps per a sentimentalismes amb cinc boques que alimentar i
així la tristor que li produïa l’ou malaguanyat va ser substituïda entre
l’alegria i l’atabalament que li provocaven els seus infants quan pronunciaven:
“Mare, mare, mare, gana, gana, gana!”
Passats tres
dies, la mare va perdre tota esperança de que aquella massa de calç es
convertís en vida, aquella closca es va convertir en un destorb i va voler
desempallegar-se’n. Però quan començà a empentar-la fora del niu... Va
sorgiruna veu de l’interior de l’ou que
va glaçar l’ambient.
-Mare no llencis, tu em matar !!!
-Fillet meu, si estàs viu! Però que hi fas aquí dins, ai
pobret, ara mateix t’allibero.
-No mare, jo vull quedar dins.
-Però que dius sonat, has de sortir ara mateix!
-Fa fred, jo sentit.
-Què poc en saps de la vida, ja veuràs què bonic és el
món, el sol t’escalfarà... Vinga! cap a fora.
-No mare, jo quedar a dins l’ou, aquí jo bé, bé..
-Però no pots quedar-te dins l’ou, què hi faràs?
-No sé
-I què seràs quan siguis gran?
-Truita.
I tots els germans, que escoltaven atents l’estranya conversa, van
petar-se de riure.
-Calleu! Fill meu, has de créixer amb els teus germans.
-Jo escoltar fred que tenir, gana; no, no. Jo dins
millor, millor,jo no vull fora.
-I què em dius d’aprendre a volar, de solcar els aires,
de....
-No, no, quan germans intentar, tot cops, cops al terra.
-Has de sortir! Gaudiràs de la vida!
-Fora perill: falcons, guineus, homes; jo no acabar com
pare, aquí dins tranquil, tranquil.
Alguns germans
feien que sí amb el cap, altres que no. La mare no sabia com convèncer,
peròarribats al punt on les raons no
porten enlloc, va exercir l’autoritat que tota mare té sobre les seves
criatures.
-No m’entabanaràs amb aquesta cantarella, sortiràs tant
sí com no, així que ves-te’n preparant.
I va picar l’ou
amb el seu bec curt.
-No mare, jo cec! No veig.
-Seràs babau! Com vols veure alguna cosa dins de l’ou,
si tot és foscor. Tens la closca enganxada als ulls, res existeix dins, fora
tot és.
-Però caleeeent dins.
-No m’escalfis quan surtis ja t’ensenyaré qui mana.
-Mare jo no tenir ales. A fora no vida bona per mi.
-No tens ales?
-No mare, jo ocell no ales.
La mare no sabia
què fer, mai havia viscut cap situació semblant, però al final, davant dels
arguments que escoltava va acabar acceptant la curiosa demanda del seu fill.
“Sense ales... Potser te raó. Així tindré una boca menys per alimentar.” Un germà
va opinar “Piu, piu, piu” al que la mare va replicar “Piu, piu, piu” i així va
quedar: si el pollet no tenia ales se l’estimarien igual, com l’ou que era.
Els dies van
anar passant, el nostre protagonista instal·lat en el seu plàcid univers;
elsgermans treballant de valent,
enfortint-se amb l’entrenament al qual la mare els sotmetia. Tota la jornada la
passaven preparant-se: “Un, dos, un, dos” els repetia fins deixar-los baldats;
els ensenyava les plantes, els arbres, el aliments que es poden menjar, els
animals que eren amics i els que calia evitar, els va mostrar l’art de
volar,encara que aprende’l els hi
costés moltes patacades... Per la nit, la rutina es completava amb l’activitat
que més agrada a qualsevol rossinyol; sigui rus, anglès o català; el que més
els agrada és xerrar: es reunien al caliu del niu, la mare transmetia el gust
pel bon parlar i alegrement es passaven tota la nit practicant sense parar,
explicant-se això, allò i el de més enllà;L’ocell-ou no s’exercitava durant el dia, no podia moure’s, ni veure, no
podia tocar, ni olorar, però de xerrar... no parava ni un instant, participant
com el que més en els divertides trobades, arribant a desenvolupar un talent
excepcional que no tenia rival. Era tant enorme el seu enginy, que va ser capaç
de convèncer a tota la família que la seva despreocupada opció de vida era la
millor que es podia realitzar. Sense maldecaps, ni fatiga era fàcil riure’s del
esforç del seus germans que escoltant-lo dubtaven si no hauria estat més
intel·ligent quedar-se dins del ou, sense haver enfrontar-se al repte
d’obrir-se pas a la vida.
La vida va seguir el seu curs, el que havien estat projectes de
rossinyol van començar a madurar, convertint-se en preciosos exemplars de
juvenil plomatge bru, encara petits, però gràcies a l’esforç realitzat, dotats
d’una ferma musculatura. El que havien estat unes boletes de grassa desplomada,
ara és perfilaven com un cos compacte, des d’on en sobresortien unes ales fines
i una cua que prenia el seu distintiu color rovellat.
El nostre
protagonista, per la seva banda, no estava lliure de les lleis de la natura i
també es va anar desenvolupant, tot i que més modestament, per culpa de la
falta d’activitat. Creixia, poc a poc, dins d’un ou que invariable no
augmentava la seva mesura. I per aquí van començar els problemes: Dia a dia, la
casa blanca va començar a esdevenir una residencia menys espaiosa, menys
confortable. Però d’això no en deia res en les seves parrafades, tot i que el
temor d’haver-se equivocat cada vegada li resultés més gros, com el seu cos.
Finalment,
l’antic palau oval es va convertir en una atapeïda presó, on havia quedat
enllaunat: havent d’inclinar el cap i arronsar les cames per què ja no hi cabia
estirat. Cada nit s’armava de valor i en silenci es prometia “Demà sortiré”,
però demà sempre tornava a ser demà i és que la por de reconèixer el seu error,
de no estar preparat, el superava. La situació va acabar esdevenint
insostenible i la física es va encarregar de fer el que la voluntat del nostre
protagonista no va poder: L’estructura de l’ou no va resistir la pressió d’un
cos creixent que l’havia desbordat i la closca es va esquerdar. El pollet,
temorós, va quedar-se immòbil, intentant no eixamplar la fissura... però
s’eixamplà. L’ou va acabar cedint i amb ell un projecte de vida, comun castell de vidre, es va trencar.
Tota la família
va girar-se, sorpresa davant de l’aparició d’un pollet blanquinós, prim com un
secall, deforme, sense cap ploma; una grotesca imatge que encara es va tornar
més patètica per culpa d’una musculatura atrofiada que no va ser capaç de
sostenir el pes del nounat, i el va fer tombar de costat com una baldufa sense
empenta. La mare, horroritzada, es va apropar per recolzar el seu fill
-Fillet, meu si que en tens d’ales.
-No és el moment mare.
-Em vas mentir!
-Mareta tinc gana.
-Estàs fet un pelleringa.
-Mare et demano perdó. Però què farem?
-Ai fillet meu.
No hi havia temps a perdre, s’havia d’enfortir, d’entrenar, havia de
recórrer el camí que els seus germans ja havien realitzat. La mare, tot i estar
dolguda per l’engany, no va dubtar ni un instant en ajudar al seu desvalgut
infant i entornem-nos-hi a buscar aquí, a caçar allà. Però una cosa havia
canviat respecte l’anterior criança: encara que el nostre protagonista acabés
de néixer, el seu cos ja no era tendre com el de un nounat, era com fang assecat
que ja no és tant fàcil de treballar. Havia crescut, si; però no havia
desenvolupat l’estilitzada figura dels seus germans, dissenyada per volar;
havia evolucionat emmotllat en un ou que ja no existia. Ja no era mal·leable,
com un ocell recent nascut, era difícil corregir els seu cos estrany: Els ossos
s’havien deformat, atrapats en un lloc sense espai i els músculs s’havien
consolidat sense adquirir la funció per la que existien. Ja podia menjar, ja
podia esforçar-se que no es convertia en un rossinyol normal.
La pobre mare
estava molt cansada però no defallia i li portava tot l’aliment que podia,
intentant-lo recuperar “un, dos, un, dos, un, dos” repetia sense parar, però
per molt esforç que fes no aconseguia volar.
Els germans van
acabar marxant, com fan els rossinyols quan maduren, tota l’admiració que
havien sentit per la confortable vida del germà feia temps que s’havia
evaporat. Van marxar volant en busca de la seva vida, formant un estol al que
L’ocell-Ou es va intentar ajuntar, tot i que l’únic que va aconseguir va ser
elevar-se un breu instant, amb menys traça que una gallina de corral.
La mare va
quedar-se amb el pollet, armada amb fidelitat granítica, renunciant almerescut descans de tants dies de treball.
“Un, dos, un dos” repetia. Van passar setmanes, fins que va començar a
refrescar, l’ocell havia progressat però seguia sent un ocell invàlid que no
podia volar.
-Fa fred mare.
-Fillet fa molt de fred, què hi farem.
-Hauríem de buscar algun lloc més calent.
-I a on vols anar?
-Recordo que deies als germans que quan fes fred haurien
d’anar al sud, és calent el sud?
-Tant se val el sud
-Diguem, com s’hi va al sud?
-A Africa hauríem d'emigrar, com fem els rossinyols, ja fa
setmanes que hauríem d’haver marxat
-Cap a on és Africa? Jo aniré caminant, potser tardaré
més però ja hi arribaré.
-Deixeu estar
La mare no
gosava dir on estava Africa, deu dies de vol, mai ho aconseguirien. Pensava que
podrien resistir al niu; però cada dia feia més fred, massa, molt més del que
havia imaginat. Tota l’estona se la passaven tremolant i de menjar... ja no en
quedava ni una engruna. Els dies, calms, discorrien avorrits, ja no se sentia
el sorollós estiu, ja no es veia cap animal,els arbres, nus, no carregaven fruita, el sol no escalfava, el dia
s’escurçava; tot semblava desmaiat; com l’ànim de la nostra família. Un dia per
comptes de ploure, va caure aigua blanca, una aigua gelada que ho va inundar
tot de blanc. La mare observant el paisatge es va exclamar:
-Què serà de nosaltres? Aquí no ens podem quedar
-Anem a Africa
-Està molt lluny
-Però...
-Hi ha un mar gegant que volant es tarda dos dies a
creuar. Està tot ple d’aigua. Mai el travessaràs sense poder volar, encara que
poguessis nedar seria massa.
-I que farem aquí?.
-Ens haurem de separar, et portaré a un lloc on trobaràs
aixopluc i menjar.
-A on, mareta?
-A un niu d’homes.
-Sempre ens havies dit que els hem d’evitar als homes !
-Fillet meu, és la única solució, jo no et puc portar a
l’Africa iaquí no duraríem gaire. Confia, t’amagaré en un lloc que és ple de menjar, hauràs de fer-te invisible. Jo tornaré quan floreixin els cirerers.
-Mare, no vull anar amb els humans.
-Mirà, si no t’haguessis quedat a l’ou! Deixem-ho,
fillet confia en mi, tornaré amb la calor.
La mare es va portar el pollet a una niu d’homes, a una graner com dieu
vosaltres i va pujar la seva cria a una biga del sostre.
-Els homes guarden aquí el menjar i així poden passar el
hivern sense haver de marxar, hauràs d’amagar-te en absolut silenci; quan no hi
hagi ningú, podràs menjar en els sacs.
La cria observava la seva progenitora, morta de por, sense escoltar-la; el seu
pensament estava eclipsat per la desagradable idea de quedar-se sol. Però no hi
va poder pensar gaire, per què sense temps de fer-se la idea, la mare va marxar,
batent les ales a ràfegues. El pollet xisclà “Mare, mare, mare, torna, torna,
torna” però ella, cortrencada, va seguir volant; les paraules li colpejaven com
pedres però va seguir volant en silenci. El pollet sabia que havia de quedar-se
callat però tots els pensaments es van fondre en una angoixa irracional que el
va inundar de tristor, com el paisatge s’havia omplert de blanc; era un
dolor penetrant que només alleujava lleument cridant a la seva mare fins
quedar-se sense aire.I és que és tant
cert que era un ocell molt llest, com que encara era un infant; aquella
sensació de solitud no li era fàcil de suportar, convertint-se en un amarg
sentiment, tant, que ni mereix ni ser explicat.
El nostre protagonista es va quedar quiet,
paralitzat de fet; resignat en la cantonada on la mare l’havia amagat,
tremolava però aquesta vegada no era de fred. Es va quedar paralitzat, fins que
el primer soroll que va escoltar el va fer reaccionar “Mare, mare, mare, torna,
torna, torna” va cridar il·lusionat; però no era ella qui s’apropava sinó el
Marc que atret pel soroll, va entrar en al graner decidit a trobar a l’intrús
que havia detectat. L’ocellet, pressa del pànic, va emmudir de cop, va
quedar-se immòbil com una estàtua, encara que el cor li anés a explotar; però
ja era massa tard, els homes són animals molt hàbils i no li va costar gens de
localitzar. El Marc va prendre una escala i s’enfilà al sostre, quan s’acostà
al pollet va tornar a cridar “mare, mare, mare, torna, torna, torna” però
la mare no hi era allà. El noi va allargar la mà, i l’instint va fer saltar
l’ocell, batent les ales, amb el mateix efecte que si vosaltres us tiréssiu
d’una finestra agitant els braços. Després de l’aterratge forçós, intentà
amagar-se darrera un sac però fàcilment va ser enxampat. L’home se’l va posar a
la butxaca i va marxar xiulant cap a la casa. S’ofegava dins de l’abric però,
desesperat com estava, el poc aire que aconseguia encara el utilitzava per
cridar “deixem, deixem, deixem, mare, mare, mare, torna, torna, torna”. En
aquest món, ja se sap, només amb les paraules no s’arriba a gaire, i menys si
ets un ocellet de quinze centímetres en la butxaca d’un gegant. Van arribar a
la casa i el van deixar dins d’una fosca caixa. El pobre ocellet no se’n sabia
avenir, quina desgràcia:L’havien
capturat, no volia ni pensar en el que li farien. Sabia que els homes poden ser
molt dolents, com els gats capaços de fer mal sense tenir
gana.
Quan van destapar la caixa, s'hi havien aplegat cinc d’homes. L’ocell no va poder
aguantar tanta tensió i va tornar a xisclar “ mare, mare, mare, torna, torna,
torna” els humans restaven plantats davant seu, “mare, mare, mare, torna,
torna, torna”. Res no va passar.
Però deixeu-me explicar-vos la situació des de un altre angle, d’una
altre manera, com si un petit miracle acabés de passar: Els ocells no parlen
amb paraules, ho fan amb el que les nosaltres consideren cant i els xerraires
rossinyols d’entre totes les aus són els millors cantants. D’aquesta manera
el desesperat crit del nostre protagonista es transformava en una harmoniosa
melodia pel gust de la gent que tenia al davant. L’ocell-ou físicament no s’havia
desenvolupat gaire, però de xerrar...
Aquelles persones gaudien de les tonades més maques que d’un rossinyol
havien escoltat. No li volien cap mal, ans el contrari. Fascinats, s’havien
reunit per divertir-se amb les notes juganeres que l’ocell modulava, notes que
s’elevaven com bombolles i líquidament es barrejaven amb l’aire, per acariciar
l’oïda de les persones humanes. El desgraciat rossinyol interpretava un obra plena de gracia engendrada per un amarg dolor. Tenia ales
ínfimes, poca ploma, estava força gras però el seu bec no tenia igual.
Pronunciava tristes paraules que com capolls florien alegres pels humans.
Què se’n va fer d’ell?Us ho deixo
a la vostra imaginació que jo ja he contat el que volia explicar.