El regal de l'àvia



La terra, regular com el temps, dona la volta a si mateixa, d’això en diem dia; anomenem any quan després de tres-cents seixanta-cinc dies, la terra giravolta el sol;  fa temps que dura, gairebé una eternitat. Es per això que cada vegada que la terra dona tres-centes seixanta-cinc voltes de baldufa, tenim la ferma superstició de commemorar allò que aquell mateix dia, anys  enrere, va passar. No sé ben bé quina relació hi deu haver entre la vida de les persones i el moviment de translació de la terra, però tant se val, per què per al Joan, cada nou d’octubre, més enllà de qualsevol consideració còsmica, és un dia diferent a tots; faci sol o plogui, resulta un dia magnífic, és el seu aniversari.

La nit abans ja pressentí una cosa estranya; inquiet, li costà adormir-se, repassant l’any que havia passat. Quan es despertà era com si tothom se l’estimés una mica més que del que l’estimaven de normal: ningú estalvià cap carantoina, els pares li dedicaren totes les atencions; amics i familiars el trucaren al llarg del dia i amb paraules afectuoses li desitjaren el millor; a classe el varen felicitar i després se’n anà a celebrar-ho amb la colla; per la nit es reuní amb la família, per gaudir plegats d’un sopar amb els plats que més li agradaven. Es podria dir que aquell dia el Joan es convertí en sol i el món gravità al seu voltant, amb l’únic objectiu de que fos una mica més feliç del que ja era. Al Joan li encantava complir anys, lluny d’aquelles edats quan la gent ja no vol fer-se gran, per què els dies que passen, per comptes d’apropar-te, t’allunyen de la persona que voldries arribar a ser.

 Però aquest conte no està escrit per parlar d’aniversaris, tots sabem com són, ja siguem: rics, pobres, del sud o del nord, alts, baixos, creients o no; tot el món els celebra sense cap discussió. Aquestes ratlles es centren en un dels regals que va rebre en Joan: no va ser el millor, no; ni el més car; no es podria definir com espectacular; però l’anècdota que el rodeja espero que justifiqui aquest relat.

 Començarem pel sopar; entre crits, riures, begudes i menjar; per enfocar el moment en que l’àvia Mercè va entregar el seu regal: Era una bossa grossa, embolicada amb paper groc; a mesura que el Joan l’anava desembolicant un somriure se li anà dibuixant per la cara, fins que va exclamar-se “Què bé àvia, són de cotó, just el que necessitava; no sé com t’ho fas que sempre l’encertes” L’avià, juganera com era, va respondre “M’ho ha dit un ocellet“ “Què bé iaia!” Es va aixecar i li va fer un gran petó; la dona afalagada va respondre “Què n’ets guapo! Et mereixes això i molt més”. L’àvia i en Joan s’estimaven molt, no només es deien coses boniques, a més les sentien.

Quedaven lluny aquelles edats on un simple estoig era suficient per acontentar el seu net, els gustos dels infants ràpidament es comencen a enrevessar entre una constel·lació de marques i modes. I si a l’àvia Mercè ja li costava acostumar-se a les modernitats, encara li resultava més complicat adaptar-se al ritme que marcava un nen. Es per això que cada any, abans de l’aniversari, ella aprofitava un menjar, una visita; per amb una pregunta aquí i una frase allà, discretament, acabar esbrinant si calia comprar els ninotets d’Astargüars o les samarretes de basquet d’un tal Miquel Jordà.

 El temps va seguir passant... Mentre al Joan creixia, l’àvia encongia, i no només d’alçada: cada dia  li costava més moure’s, pensar, recordar; cada vegada es veia menys amb en Joan, els diumenges la família ja no solia reunir-se com abans i quan es veien, el seu estimat net que ja era tot un homenet, després de dinar solia marxar amb els amics a voltar. Però l’àvia mantenia intacta l’il·lusió per il·lusionar i una mica abans de l’aniversari, solia parlar amb la Maria, la mare del Joan qui es va convertir en còmplice espia que l’ajudava a escollir un bon regal.

 El sistema va rutllar prou bé fins que ara fa uns anys l’àvia va apropar-se a una tenda d’informàtica: “Bon dia, venia a comprar un perifèric, un bon perifèric” El venedor va preguntar-li què quin era el perifèric què volia. “El meu net vol un perifèric, en vull un de bo” El venedor, sorprès, va somriure “Tenim milers de perifèrics! Tot el que funciona amb un ordenador n’és un”. “Doncs ja li he dit, posi’m un de bo” “ Senyora, m’hauria de concretar, vol una memòria, un ratolí, una disquetera ?” “ No sé que diu jove, no vull un ratolí, no crec que sigui tan difícil: vull un perifèric! que no en té cap?“ va exclamar-se indignada. La gent del voltant va riure sordament, era un riure discret, camuflat però perceptible. “Perdoni però és que no pot ser, serà millor que parli amb el seu net i que torni quan sàpiga el que vol“. L’àvia, nerviosa, va marxar de la botiga amb cara de ximpleta, sense entendre gaire més que tot allò la superava. Es per això que va implorar a la Maria “Nena, no estic per anar amunt i avall, i menys per anar a buscar coses estranyes... no seria millor que compressis tu el regal? Segur que ho faràs millor; escull el que creguis que ja t’ho pagaré“. I així va ser que la mare va convertir-se en la compradora oficial del regal.

 I així va seguir per alguns anys: La mare s’encarregava de comprar els regals, fins que unes setmanes abans del inici del conte, mare i fill van parlar . Aquells dies la Maria anava molt atrafegada; naturalment ja era una dona atabalada, tant que fins i tot l’atabalava la calma, així que imagineu com era quan era enfeinada.  Després de explicar-li com funcionava el procés per comprar el regal de l’àvia li va demanar “Aquest any em faries un favor si el poguessis comprar tu mateix, jo no tinc temps.” El Joan es va estranyar “Però quin sentit té que jo em compri el meu propi regal?”, “Fes-ho per l’àvia nen que t’estima molt, no li prenguis aquesta satisfacció que ja li queden poques; a més a més, pensa que podràs triar el que més t’agradi. Vinga no en parlem més!  diguem el què vols,  que avui l’haig de trucar” “Ai Mare... mmmm.... no sé....”  “Nen, ja ho tinc ! perquè no comprem uns llençols?” “Llençols ? No en vull de llençols....”  “Nen, no siguis tan egoista, si és el regal ideal per que te’l faci l’àvia, ara mateix la truco”  “ Mercè, bon dia..... com anem?... si, si, i tot allò que es diu. Escolti que he pensat que aquest any que el Joan ja té casa.... si, si tot un home.... doncs miri que seria bo que vostè li comprés uns bons llençols..... Bé?....... si tot un home; no, no pateixi que per  això estem. La trucaré com sempre abans de comprar-ho..... Li sembla bé?..... escolti Mercè la deixo que estic preparant el dinar.... un petó”

 Passejant per Via Laietana el Joan va trobar-se amb un aparador ple de llençols, va entrar a la tenda, n’escollí uns i va trucar a la mare tot explicant que ja els havia trobat, tot i que no sabia si quedar-se’ls ja que per ser de cotó resultaven força cars  “Quan costen? No pateixis nen, la teva àvia mai posa pegues pels diners, diguem com són, sempre vol saber el que compro, com si fos ella qui ho escollis” La mare va trucar a l’àvia, simulant que estava a la tenda, va comentar-li que hi havia molts de llençols però que n’havia trobat uns de blancs amb franges vermelles que feien molt pel Joan, també ni havia uns de grisos molt bonics però no eren de coto i al Joan li encanta el tacte del cotó. L’àvia va coincidir que seria millor que fossin de cotó. “Quan costen nena?....Nena, perquè no compres uns coixins també, així el regal farà més patxoca, també els necessitarà no?”  van estar parlant una estona del pas que representava que en Joan tingués una casa, una vegada acabada la conversa la mare va trucar al Joan “ Nen ja has comprat els llençols? Escolta, diu l’àvia que compri també uns coixins, per fer-ho més voluminós, no t’oblidis d’agafar el rebut, eh?”.

El dia de l’aniversari el Joan va pujar a casa dels pares traginant el regal i el va entregar a la mare. L’àvia va arribar més tard, caminat còmicament amb el seu cos menut, armada amb un bastó a una mà i arrosegant amb l'altra una enorme bossa farcida de papers de diari. Va saludar a tota la família o més ben dit tota la família la va saludar a ella, asseguda com estava en la sofà després de l'esforç. Furtivament va escapolir-se amb la mare a l’habitació dels trastos i allà van veure per primera vegada els llençols “Molt macos nena“. Després de comprovar el tiquet de compra, va treure un sobre on hi havia 121,12 euros, amb les seves corresponents monedes. Van tornar a embolicar els llençols i els van dipositar en la bossa que havia dut l’àvia, amagant els papers de diari sobrants a sota del llit. La mare va anar a la cuina per acabar d’enllestir els plats i quan va coincidir amb el Joan, discretament, va donar-li el sobre que contenia els 121,12 euros.

 El sopar va ser una meravella : navalles i cloïsses de primer, llibrets de segon i pinya i un pastís de llimona amb les seves vint-i-cinc espelmes, després de l’àpat van començar els regals: primer va ser el torn dels cosins, del tiet de Mollerussa i després el de l’àvia Mercè: Era una bossa grossa, embolicada amb paper groc; a mesura que el Joan l’anava desembolicant un somriure se li anà dibuixant per la cara, fins que va exclamar-se “Què bé àvia, són de cotó, just el que necessitava, no sé com t’ho fas que sempre l’encertes”, l’avià juganera com era, va respondre “M’ho ha dit un ocellet“ “Què bé iaia!” Es va aixecar i li va fer un gran petó; la dona afalagada va respondre “Què n’ets guapo! Et mereixes això i molt més”. L’àvia i en Joan s’estimaven molt, no només es deien coses boniques, a més les sentien.

3 comentaris:

  1. M'encanta... M'ha transmès tant d'amor i tendresa... Són tantes les petites-grans coses que fem per fer feliç la gent que estimem. Visca la iaia del Joan! Espero que nodreixis el bloc amb més contes, Carles. Me'n faig fan!

    ResponElimina
  2. Que guai !!! tinc una groupie... M'encanta que t'encanti, ni haurà més. Crec que si poses l'email t'avisarà

    ResponElimina
  3. M'agraden molt els teus contes. En vull més. Cristina.

    ResponElimina