La terra,
regular com el temps, dona la volta a si mateixa, d’això en diem dia; anomenem
any quan després de tres-cents seixanta-cinc dies, la terra giravolta el
sol; fa temps que dura, gairebé una
eternitat. Es per això que cada vegada que la terra dona tres-centes
seixanta-cinc voltes de baldufa, tenim la ferma superstició de commemorar allò
que aquell mateix dia, anys enrere, va
passar. No sé ben bé quina relació hi deu haver entre la vida de les persones i
el moviment de translació de la terra, però tant se val, per què per al Joan,
cada nou d’octubre, més enllà de qualsevol consideració còsmica, és un dia
diferent a tots; faci sol o plogui, resulta un dia magnífic, és el seu
aniversari.
La nit abans ja
pressentí una cosa estranya; inquiet, li costà adormir-se, repassant l’any que
havia passat. Quan es despertà era com si tothom se l’estimés una mica més que
del que l’estimaven de normal: ningú estalvià cap carantoina, els pares li
dedicaren totes les atencions; amics i familiars el trucaren al llarg del dia i
amb paraules afectuoses li desitjaren el millor; a classe el varen felicitar i
després se’n anà a celebrar-ho amb la colla; per la nit es reuní amb la
família, per gaudir plegats d’un sopar amb els plats que més li agradaven. Es
podria dir que aquell dia el Joan es convertí en sol i el món gravità al seu
voltant, amb l’únic objectiu de que fos una mica més feliç del que ja era. Al
Joan li encantava complir anys, lluny d’aquelles edats quan la gent ja no vol
fer-se gran, per què els dies que passen, per comptes d’apropar-te, t’allunyen
de la persona que voldries arribar a ser.
Però aquest
conte no està escrit per parlar d’aniversaris, tots sabem com són, ja siguem:
rics, pobres, del sud o del nord, alts, baixos, creients o no; tot el món els
celebra sense cap discussió. Aquestes ratlles es centren en un dels regals que
va rebre en Joan: no va ser el millor, no; ni el més car; no es podria definir
com espectacular; però l’anècdota que el rodeja espero que justifiqui aquest
relat.
Començarem pel
sopar; entre crits, riures, begudes i menjar; per enfocar el moment en que
l’àvia Mercè va entregar el seu regal: Era una bossa grossa, embolicada amb
paper groc; a mesura que el Joan l’anava desembolicant un somriure se li anà
dibuixant per la cara, fins que va exclamar-se “Què bé àvia, són de cotó, just
el que necessitava; no sé com t’ho fas que sempre l’encertes” L’avià, juganera
com era, va respondre “M’ho ha dit un ocellet“ “Què bé iaia!” Es va aixecar i
li va fer un gran petó; la dona afalagada va respondre “Què n’ets guapo! Et
mereixes això i molt més”. L’àvia i en Joan s’estimaven molt, no només es deien
coses boniques, a més les sentien.
Quedaven lluny
aquelles edats on un simple estoig era suficient per acontentar el seu net, els
gustos dels infants ràpidament es comencen a enrevessar entre una constel·lació
de marques i modes. I si a l’àvia Mercè ja li costava acostumar-se a les
modernitats, encara li resultava més complicat adaptar-se al ritme que marcava
un nen. Es per això que cada any, abans de l’aniversari, ella aprofitava un
menjar, una visita; per amb una pregunta aquí i una frase allà, discretament,
acabar esbrinant si calia comprar els ninotets d’Astargüars o les samarretes de
basquet d’un tal Miquel Jordà.
El temps va
seguir passant... Mentre al Joan creixia, l’àvia encongia, i no només d’alçada:
cada dia li costava més moure’s, pensar,
recordar; cada vegada es veia menys amb en Joan, els diumenges la família ja no
solia reunir-se com abans i quan es veien, el seu estimat net que ja era tot un
homenet, després de dinar solia marxar amb els amics a voltar. Però l’àvia
mantenia intacta l’il·lusió per il·lusionar i una mica abans de l’aniversari,
solia parlar amb la Maria,
la mare del Joan qui es va convertir en còmplice espia que l’ajudava a escollir
un bon regal.
El sistema va
rutllar prou bé fins que ara fa uns anys l’àvia va apropar-se a una tenda
d’informàtica: “Bon dia, venia a comprar un perifèric, un bon perifèric” El
venedor va preguntar-li què quin era el perifèric què volia. “El meu net vol un
perifèric, en vull un de bo” El venedor, sorprès, va somriure “Tenim milers de
perifèrics! Tot el que funciona amb un ordenador n’és un”. “Doncs ja li he dit,
posi’m un de bo” “ Senyora, m’hauria de concretar, vol una memòria, un ratolí,
una disquetera ?” “ No sé que diu jove, no vull un ratolí, no crec que sigui
tan difícil: vull un perifèric! que no en té cap?“ va exclamar-se indignada. La
gent del voltant va riure sordament, era un riure discret, camuflat però
perceptible. “Perdoni però és que no pot ser, serà millor que parli amb el seu
net i que torni quan sàpiga el que vol“. L’àvia, nerviosa, va marxar de la botiga
amb cara de ximpleta, sense entendre gaire més que tot allò la superava. Es per
això que va implorar a la Maria
“Nena, no estic per anar amunt i avall, i menys per anar a buscar coses
estranyes... no seria millor que compressis tu el regal? Segur que ho faràs
millor; escull el que creguis que ja t’ho pagaré“. I així va ser que la mare va
convertir-se en la compradora oficial del regal.
I així va seguir
per alguns anys: La mare s’encarregava de comprar els regals, fins que unes
setmanes abans del inici del conte, mare i fill van parlar . Aquells dies la Maria anava molt atrafegada;
naturalment ja era una dona atabalada, tant que fins i tot l’atabalava la
calma, així que imagineu com era quan era enfeinada. Després de explicar-li com funcionava el
procés per comprar el regal de l’àvia li va demanar “Aquest any em faries un
favor si el poguessis comprar tu mateix, jo no tinc temps.” El Joan es va
estranyar “Però quin sentit té que jo em compri el meu propi regal?”, “Fes-ho
per l’àvia nen que t’estima molt, no li prenguis aquesta satisfacció que ja li
queden poques; a més a més, pensa que podràs triar el que més t’agradi. Vinga
no en parlem més! diguem el què
vols, que avui l’haig de trucar” “Ai
Mare... mmmm.... no sé....” “Nen, ja ho
tinc ! perquè no comprem uns llençols?” “Llençols ? No en vull de
llençols....” “Nen, no siguis tan
egoista, si és el regal ideal per que te’l faci l’àvia, ara mateix la
truco” “ Mercè, bon dia..... com
anem?... si, si, i tot allò que es diu. Escolti que he pensat que aquest any
que el Joan ja té casa.... si, si tot un home.... doncs miri que seria bo que
vostè li comprés uns bons llençols..... Bé?....... si tot un home; no, no
pateixi que per això estem. La trucaré
com sempre abans de comprar-ho..... Li sembla bé?..... escolti Mercè la deixo
que estic preparant el dinar.... un petó”
Passejant per
Via Laietana el Joan va trobar-se amb un aparador ple de llençols, va entrar a
la tenda, n’escollí uns i va trucar a la mare tot explicant que ja els havia
trobat, tot i que no sabia si quedar-se’ls ja que per ser de cotó resultaven
força cars “Quan costen? No pateixis
nen, la teva àvia mai posa pegues pels diners, diguem com són, sempre vol saber
el que compro, com si fos ella qui ho escollis” La mare va trucar a l’àvia,
simulant que estava a la tenda, va comentar-li que hi havia molts de llençols
però que n’havia trobat uns de blancs amb franges vermelles que feien molt pel
Joan, també ni havia uns de grisos molt bonics però no eren de coto i al Joan
li encanta el tacte del cotó. L’àvia va coincidir que seria millor que fossin
de cotó. “Quan costen nena?....Nena, perquè no compres uns coixins també, així
el regal farà més patxoca, també els necessitarà no?” van estar parlant una estona del pas que
representava que en Joan tingués una casa, una vegada acabada la conversa la
mare va trucar al Joan “ Nen ja has comprat els llençols? Escolta, diu l’àvia
que compri també uns coixins, per fer-ho més voluminós, no t’oblidis d’agafar
el rebut, eh?”.
El dia de
l’aniversari el Joan va pujar a casa dels pares traginant el regal i el va
entregar a la mare. L’àvia va arribar més tard, caminat còmicament amb el seu cos menut, armada amb un bastó a una mà i arrosegant amb l'altra una enorme
bossa farcida de papers de diari. Va saludar a tota la família o més ben dit
tota la família la va saludar a ella, asseguda com estava en la sofà després de l'esforç. Furtivament va
escapolir-se amb la mare a l’habitació dels trastos i allà van veure per
primera vegada els llençols “Molt macos nena“. Després de comprovar el tiquet
de compra, va treure un sobre on hi havia 121,12 euros, amb les seves
corresponents monedes. Van tornar a embolicar els llençols i els van dipositar
en la bossa que havia dut l’àvia, amagant els papers de diari sobrants a sota
del llit. La mare va anar a la cuina per acabar d’enllestir els plats i quan va
coincidir amb el Joan, discretament, va donar-li el sobre que contenia els
121,12 euros.
El sopar va ser
una meravella : navalles i cloïsses de primer, llibrets de segon i pinya i un
pastís de llimona amb les seves vint-i-cinc espelmes, després de l’àpat van
començar els regals: primer va ser el torn dels cosins, del tiet de Mollerussa
i després el de l’àvia Mercè: Era una bossa grossa, embolicada amb paper groc;
a mesura que el Joan l’anava desembolicant un somriure se li anà dibuixant per
la cara, fins que va exclamar-se “Què bé àvia, són de cotó, just el que
necessitava, no sé com t’ho fas que sempre l’encertes”, l’avià juganera com
era, va respondre “M’ho ha dit un ocellet“ “Què bé iaia!” Es va aixecar i li va
fer un gran petó; la dona afalagada va respondre “Què n’ets guapo! Et mereixes
això i molt més”. L’àvia i en Joan s’estimaven molt, no només es deien coses
boniques, a més les sentien.
M'encanta... M'ha transmès tant d'amor i tendresa... Són tantes les petites-grans coses que fem per fer feliç la gent que estimem. Visca la iaia del Joan! Espero que nodreixis el bloc amb més contes, Carles. Me'n faig fan!
ResponEliminaQue guai !!! tinc una groupie... M'encanta que t'encanti, ni haurà més. Crec que si poses l'email t'avisarà
ResponEliminaM'agraden molt els teus contes. En vull més. Cristina.
ResponElimina