Caminava absort en un diàleg imaginari que
repetia assajant la discussió que estava a punt d’iniciar. Tot funcionava dins
del seu cap, fins que arribava a un punt on només la violència semblava capaç
de desentortolligar la situació. Llavors ell s’aferrava al paper que duia a la
butxaca, mentre un pes mort lliscava panxa avall. o li molestava aquella
tensió, lluny de qualsevol angúnia, li
recordava l’excitant sensació que se sent abans de muntar a una muntanya russa.
Quan es trobà a la confluència d’Aragó amb
la Diagonal, accelerà el pas, decidit a arribar-se al mercat dels Encants; però
no s’adreçà de dret al seu objectiu, sinó que
va voltar entre la gentada, controlant de reüll la botiga: una barraca en forma de cub, de no gaire més alçada que una persona; construïda amb primes parets
de formigó, excepte per la part davantera on sense cap envà, aprofitant
l’estesa que hi quedava, s’hi exhibien bicicletes de segona mà, guarnides amb
cartells fets amb retolador gruixut que anunciaven preus increïbles. A la dreta
d’aquesta imatge, controlant la situació, s’hi asseia en una cadira de tela un
home d’incerta edat, passada la plenitud de la maduresa, gros, amb amples
espatlles i una prominent panxa, mirant com s’esfumava el temps al voltant de
la seva cigarreta.
El Miquel s’armà de valor i saludà el
venedor que va correspondre sense tombar-se.
“Senyor no sé per on començar“ va dir indecís, mentre una buidor li inundava el
cos, atabalat per haver errat la primera frase improvisada fora del guió.
L’home va girar la mirada i després de badallar respongué “Comença pel principi
noi“. “Aquesta bicicleta és meva, me la van robar”, declarà mentre assenyalava una mountain bike amb aparent seguretat “Fora d’aquí!” va cridar el venedor, amenaçant, mentre s’incorporava.
“Senyor, li agraeixo que l’hagi trobada, però és meva”. El venedor es va
abraonar sobre el Miquel, d’una sola plantofada hauria estat prou capaç
d’ensorrar l’atlètica figura del noi. “Els tens ben posats, però la pagues o fots el camp!“
“Senyor, només vull la meva bicicleta, tinc una denúncia” va respondre amb impertinència mentre treia el paper de
la butxaca; el venedor, no el va deixar acabar la frase i disparant el seu braç
com un llamp, li va arrabassar sense resistència el paper de les mans. Llegí
atentament el document, clavant mirades enverinades al nostre protagonista i a
la bicicleta en disputa. Acabada la lectura va arrufar els llavis i mentre es
rascava el clatell amb la mà esquerra, amb la dreta rebregava el document. “Senyor,
no busco problemes, però si em passa res hi haurà
un bon enrenou, però si me la don li asseguro que no en sabrà més de mi, ho
prometo.” El venedor va quedar en silenci, el semblant se li anava tensant, va
fer una profunda pipada a la cigarreta i després l’aixafà al seient de la bicicleta
amb tanta força que la va acabar tombant.
El Miquel s’ajupí per recollir el seu botí,
el cor de tan ràpid com li bategava semblava estar a punt de descarrilar, més
encara quan va notar una dolorosa pressió al braç; el firaire el subjectava
clavant-li els dits i tirant-lo cap a ell l’increpà: “Si et torno a veure et
trencaré els ossos, m’entens?“ El Miquel, temorós, no va aixecar el cap, amb
gestos lents però decidits s’incorporà i s’allunyà de l’escena, atacat de
pànic; un pànic, això sí, perfumat de
silenciosa eufòria de saber-se el vencedor.
Un home que havia vist el rebombori es va apropar al
venedor que s’havia quedat dempeus mirant fixament la partida del Miquel “Cisco
que volia aquest nen?” “Deixa´l anar que avui és el seu dia de sort”, va esbufegar mentre
estripava la denúncia.
Aquells papers que ara escampava el vent,
havien derrotat les raons, la força; tot i ser un document de poc valor que
s’havia tramitat el dia abans. Fins i tot el policia que el redactà el
considerà inútil mentre el tramitava: la denúncia
d’una altra bicicleta robada que quedaria perduda en un mar de burocràcia
inútil, fins el dia que buidessin l’arxiu. El Miquel anava dictant “ El quadre
és gris, amb la tija vertical groga, té una rascada a sobre del porta bidó,
rodes Racer, canvi de set per tres Shimano, manillar negre amb banyes, a la
dreta li falta el tap, pedals automàtics, frens... frens ... no recordava la
marca dels frens... El Miquel s’atabalà pensant que aquell dubte podria fer
malfiar al funcionari de la seva falsa declaració, per bé que aquest es
limitava a transcriure mecànicament tot allò que escoltava, sense prestar-hi
més atenció. El Miquel havia memoritzat la descripció, l’havia repassat mil
vegades, però els nervis el van trair .
El pla l’havien maquinat el divendres
anterior, vagarejant pel parc després de passar el capvespre jugant a cartes,
aprofitant que els pares del Marc, el cosí del Miquel, eren al poble. El Marc
es va fixar en una mountain bike que estava lligada a un semàfor “És maca eh?
Ens donarien pasta per ella, el meu germà n’ha venut als Encants, a les
botigues de segona mà” va fardar, mentre intentava forçar la tanca amb poca
traça, fotent-li cops que feien més soroll que servei. El Miquel estava
intranquil, no estava acostumat a aquelles situacions, ho trobava massa
arriscat.
“Deixem-ho estar que abans d’obrir-la, despertarem tot el veïnat; a part si la
agaféssim no la podríem vendre als Encants, són massa a la vora.” Va especular
per canviar de tema “Per què no?” Preguntà el Marc “Si et robessin la teva bici
aquí què faries? Jo l’aniria a buscar als Encants, imagina que hi vas, la
trobes... aniries a la policia, la policia aniria a la botiga... i ens la
carregaríem nosaltres, massa arriscat nen.” Acabada la frase es va quedar
pensarós i en una de la seves sortides estrambòtiques va declarar agitant els
braços “Robarem als Encants, allà no trucaran la policia!” “Ni els fa falta! No
els coneixes, allà no els cal trucar al 112, solets, sense cap ajuda, es saben
cuidar, ens fotrien un jec d’hòsties si ens agafessin robant-los ” “Ens la
regalaran!” Va interrompre el Miquel amb contundència. “Estàs malament del cap”
va respondre el Marc descol·locat “Escolta, si trobessis la teva bici robada
als Encants... No voldries enfrontar-te a aquella gent sense ajuda, la
denunciaries i trucaries els mossos no?” “Jo? Pot ser, i?” va respondre el Marc
sense lligar caps. “Jugarem a pòquer... Pensa: Anem a un veure un d’aquests que
dius que venen coses robades, ens mirem una bici que ens moli, i fem una denuncia
com si ens l’haguessin pres a nosaltres. Armats amb aquell paperet només
l’haurem d’anar a recollir” ”Estàs com un llum, a mi em reconeixeran, i si no
és robada? No tot el que venen ho és. Quan vingui la policia la liarem, no podem
demostrar que és nostra, tot s’acabarà girant en contra, una denúncia falsa uf.... Amb la poli no s’hi juga i amb aquells
menys” “No burro, mai portaré els mossos, només els necessito faran la denúncia
que serà el nostre comodí, fer-los venir és un farol que si s’empassen...
Tindran més por que nosaltres però si volen jugar, no cal que mostrem les
cartes, ens retirem i llestos” “Miquel et pots emportar una bona garrotada?
Aquesta gent...” “ Aquesta gent, aquesta gent; No em passarà res, soc un nen
innocent, em protegeix la llei. No es tracta de pinxos que t’arramben pel
carrer, són paios amb un negoci, no em faran
res. Amb les mogudes rares que maneguen no voldran complicar-se la vida. Sigui
robada o no, no voldran jugar-se-la, per quatre xavos que hauran pagat per una
miserable bici, tenen massa a perdre. Si són llestos la seva millor opció és
regalar-me-la.” Va rematar eufòric.
La Jacqueline ensopegà i
es va precipitar precipici avall, en una carrera incessant, només frenada per
la solidesa del terra que al interrompre la seva caiguda va fer-li cruixir
tots i cadascun dels seus ossos.
Desconsolada, obrí els ulls i vagament va
reconèixer la lluna que majestuosa, jeia davant seu. Intentà allargar
penosament el braç però morint-se de dolor només va aconseguir moure un dit:
era maquíssima!
Era que no era
un nas pla, escortat per dos botonets blaus que s’aposentaven sobre una boca que
mostrava un somriure inmutable, tot ell coronat amb una caballera de cabells rossos. Penjava del cap un cos rodanxó, com si fos farcit de cotó fluix; i
d’ell dues cames, llargues i toves, que com un pèndol es balancejaven ventades
pel vent. De fet, tot ell estava penjat com un fuet, amb l’únic entreteniment
de dues molestes mosques que revoltaven al seu voltant, i si que n’eren
d’emprenyadores! Però per ser la única companyia que tenia, ocorria que més que
molèstia resultaven una modesta distracció.
I així era,
mentre passava un suau dia de primavera, fins que dos joves van passar davant
dela paradeta i la natura va voler que
un borrissol de pols s’endinsés pel nas de la Cristina, que acumulant aire i més
aire en els pulmons... “Atxim!!!” Va acabar esternudant, propulsant pels aires
un gargall que va anar a parar al cap del ninot. Sort en va tenir de ser un
inconscient que de no ser així aquesta presentació no li hauria agradat gaire.
La noia va enrogir morta de vergonya i en Marc, veient el que passava,
discretament va netejar el ninot amb un mocador. Però el firaire, atent, s’adonà
del incident i els hi va exigir que el compressin: “Ja l’heu utilitzat, l’heu
tacat, l’heu de pagar... Qui el comprarà ara!?” Repetia. Van discutir una
estoneta, estira i arronsa, però finalment el bondadós noi va acabar
cedint “Cristina, es pot dir que l’has
escollit tu, així te’n recordaràs d’aquest dia, és maco, No? ” Deia melindrós,
mentre ella, afalagada, se’l mirava amb satisfacció “No hauries d’haver-ho fet,
és tan bufó, me l’estimaré molt.” Què content estaria el ninot si hagués pogut
sentir: després d’haver estat penjat com un fuet, ara gaudiria de l’estima
d’una preciosa companyia.
Però ai l’as, si
tot el que diguéssim fos veritat, la vida seria com un conte. Les persones
tendim a voler quedar bé i embellim les coses quan parlem, en la mateixa mesura
que a vegades les ennegrim quan les pensem. El destí del ninot va ser
l’interior d’un fosc armari, entaforat entre objectes oblidats.
Quan la sort del
nostre ninot semblava abocar-lo al més avorrit dels destins, la fortuna va
voler que la seva existència experimentés un gir inesperat. Eren les darreries
de desembre i tot estava preparat per les celebracions per excel·lència, Nadal:
els freds dies de l’any on la gent es retroba, la feina s’atura i es perden les
obligacions, excepte la de regalar-se il·lusió. La Cristina estava embolicant
regals quan la seva mare va entrar com un huracà a l’habitació, tot vociferant
que el tiet vindria amb la seva filla, la Marina “Quina barra, avisar un dia
abans i ara que farem? No hem comprat res per a ella.” La Cristina preguntà
quina edat tindria “Ai no ho sé, encara deu ser una nena.” Exclamà la mare
“Doncs ja ho tinc, en Marc em va regalar un ninotet força cursi, deu parar
per alguna banda; com en Marc no dinarà amb nosaltres, ni s’ha d’assabentar de
res; ens servirà per sortir del pas i així no gastarem ni un cèntim.”
Dit i fet, regirant armaris acabaren trobant el nostre protagonista que portava
mig any empresonat en la foscor d’un calaix. La mare se’l mirà i es rigué
burletament “Quin cas en Marc! Regalar-te això... Ja quedarem bé, nena? ” “Hi
tant mareta i si no que s’hi fiqui fulles! No haver avisat tant tard”
El dinar de
Nadal va ser un èxit majúscul: un enorme plat de densa escudella va donar pas a
copioses safates emplenades amb carn d’olla, el gall d’indi farcit, l’amanida
d’escarola, la pinya que fa baixar, els torrons i si no vols sopa, dues tasses.
Però com això és un conte ens haurem de centrar en l’historia que ens ocupa i
no perdre’ns amb els saborosos detalls de tant celebrat àpat, ni amb la
melangiosa alegria d’aquesta festa on tothom dóna i rep regals. Ens aturarem
exactament en el moment en que la Marina va rebre el regal: A
mesura que l’anava desembolicant, semblava com si aquest il·luminés la felicitat
que es dibuixava per la seva cara adolescent; quan acabà, amb un expressiu
posat de sorpresa, repetí “ohhh! Què maco!” La
Cristina explicava com se n’havien enamorat d’ell. “Quan el vaig veure el volia
per a mi, però només en quedava un i vaig creure que seria el regal perfecte
per a tu, mira-te’l, és tant bonic.” La Marina amb efervescents mostres
d’agraïment va declarar que li agradava tant que dormiria sempre amb ell.
Però quan arribà
a casa, sola a la seva habitació....La Marina començà a remugar per a si
mateixa “Quins regals! Sóc una dona, no una nena. I tu que mires estúpid que
te’n rius de mi amb aquest somriure sorneguer.” Cridava irritada mentre prenia
el ninot pel braç i el llançava contra la paret. Van ser dos dies horribles,
insuportables, plens de maltractaments, fins que la Marina, enrampada de ràbia
per que els pares no la deixaven sortir per la nit, va agafar el ninot i el
llençà per la finestra mentre, histèrica, declarava als quatre vents que ja no
era una nena.
Si, si! El llençà per la finestra. Potser
direu, però si només es tracta d’un ninot, no n’hi ha per tant. Però deixeu-me
explicar-vos que va llençar-lo des de un vuitè pis i ja m’explicareu quina
culpa en tenia; sort va tenir d’estar folrat d’espuma que de no ser així hauria
acabat com la veïna de prestatgeria: la sòlida nina de plàstic; esquarterada
pel terra.
“Patapam!” Va
aterrar. Quan tot va malament, encara sol anar pitjor. Després de la trompada, va fer
aparició en Morgan, un enorme gos petaner, que atret pel terrabastall s’arribà
encuriosit fins el lloc del accidentat aterratge. “Snif, snif” Es començà a
olorar al ninot; després l’endrapà amb els queixals i txino txano, traginà la
troballa al parc de la cantonada on estaven asseguts els seus amos; Aquests
agafaren al nostre involuntari protagonista, se l’examinaren amb desgana i el
llençaren per que el gos l’anés a buscar. El ninot encara mantenia el seu
millor somriure. Una, dos, cinc vegades que el tiraren pel terra polsegós...
L’excitació de l’animal augmentava a cada llançament i encara s’incrementà més
quan s’entestà en no tornar la troballa que retenia amb les seves fortes
mandíbules, mentre els nois, jugant, estiraven fort per extreure-l’hi de la
boca: “Grrrr” dreta, esquerra, feia anar el morro compulsivament “Grrr!” Fins
que la tela delninot va acabar
descarnant-se, el farciment que l’omplia va començar a vesar i el somriure del
ninot s’esfilagarsà. Una dona que
passava per allà, veient l’escena, va aturar l’acció “Sou idiotes
vosaltres, no doneu valor a res!” S’exclamà "Doneu-me aquest ninot. Els nois, tant els hi donava
aquell manyoc de drap i el van entregar entre riures burletes.
La dona s’emportà
el ninot fet a trossos i una vegada a casa, va posar fil a l’agulla, i fila que
fila que filaràs l’anà apedaçant. No em pregunteu perquè, però el va cuidar;
encara que el seu somriure ja no podés brillar, trinxat com estava per les
envestides del ca. Mentre anava reomplint l’interior, entre el farciment, es va
trobar un cor, fet amb tela vermella, va palpar-lo i estava ple d’algun objecte
sòlid. Encara que ningú pugui entendre què hi feia allà, resulta
que es tractava d’una pedra preciosa: un robí granat. Què més dona el
somriure que el ninot ja no tenia, les cicatrius que el cosit li havia produït
en tot el cos, què més dona la seva desgraciada existència, la dona se’l va
estimar molt. I és que si el ninot fos persona: es podria dir que no tenia
consciència, ni sentiments, que per entranyes només hi tenia cotó, però ningú
podria discutir que el seu cor valia un tresor.
Després de dues
setmanes de cura, tot estava preparat per què aquella inversió d'amor, esforç
i paciència tingués la seva recompensa: dia a dia, un darrera de l’altre, els
ous es van anar trencant i d’ells en sorgiren uns rossinyols escarransits. Tot el que abans
havia estat plàcida calma, de sobte es va convertir en sorollós rebombori:
“Piu, piu, piu, piu” repetien frenèticament els fills, moguts per una fam sense
fi; demanaven i demanaven, agitant ansiosos els becs enlaire; “piu piu, piu,
piu” xisclaven histèrics cada vegada que la mare s’hi apropava. Ella no donava
l’abast per satisfer tanta boca afamada, no parava ni un moment quieta: volava
amunt d’un arbre, a baix al riu i fugissera tornava a refugiar-se entre la
bardissa; boja perduda, buscant nerviosament cucs, insectes, picant fruites...
Intentant satisfer la gana de les famolenques cries que indiferents a la fatiga
de la seva progenitora reclamaven: ”piu, piu, piu, piu.”
Els insaciables
ocells van anar creixent ràpidament i mentre els sorgien les primeres plomes ja
havien après a pronunciar les primeres paraules; tot i que no us penseu que
l’ambient esdevingués gaire més relaxat, doncs el que abans havia estat un
brogit descontrolat que feia “piu, piu, piu, piu” es va fondre en una sola veu
que vociferava“Mama, mama, mama, gana, gana, gana!”
Però
detinguem-nos un instant que nosaltres no anem de bòlid. Si ens hi fixem, dins
del niu hi podrem veure que del sis ous que hi havia, no tots havien
eclosionat; un havia quedat tancat. Quan la mare se n’adonà; es va inquietar,
però no hi havia temps per a sentimentalismes amb cinc boques que alimentar i
així la tristor que li produïa l’ou malaguanyat va ser substituïda entre
l’alegria i l’atabalament que li provocaven els seus infants quan pronunciaven:
“Mare, mare, mare, gana, gana, gana!”
Passats tres
dies, la mare va perdre tota esperança de que aquella massa de calç es
convertís en vida, aquella closca es va convertir en un destorb i va voler
desempallegar-se’n. Però quan començà a empentar-la fora del niu... Va
sorgiruna veu de l’interior de l’ou que
va glaçar l’ambient.
-Mare no llencis, tu em matar !!!
-Fillet meu, si estàs viu! Però que hi fas aquí dins, ai
pobret, ara mateix t’allibero.
-No mare, jo vull quedar dins.
-Però que dius sonat, has de sortir ara mateix!
-Fa fred, jo sentit.
-Què poc en saps de la vida, ja veuràs què bonic és el
món, el sol t’escalfarà... Vinga! cap a fora.
-No mare, jo quedar a dins l’ou, aquí jo bé, bé..
-Però no pots quedar-te dins l’ou, què hi faràs?
-No sé
-I què seràs quan siguis gran?
-Truita.
I tots els germans, que escoltaven atents l’estranya conversa, van
petar-se de riure.
-Calleu! Fill meu, has de créixer amb els teus germans.
-Jo escoltar fred que tenir, gana; no, no. Jo dins
millor, millor,jo no vull fora.
-I què em dius d’aprendre a volar, de solcar els aires,
de....
-No, no, quan germans intentar, tot cops, cops al terra.
-Has de sortir! Gaudiràs de la vida!
-Fora perill: falcons, guineus, homes; jo no acabar com
pare, aquí dins tranquil, tranquil.
Alguns germans
feien que sí amb el cap, altres que no. La mare no sabia com convèncer,
peròarribats al punt on les raons no
porten enlloc, va exercir l’autoritat que tota mare té sobre les seves
criatures.
-No m’entabanaràs amb aquesta cantarella, sortiràs tant
sí com no, així que ves-te’n preparant.
I va picar l’ou
amb el seu bec curt.
-No mare, jo cec! No veig.
-Seràs babau! Com vols veure alguna cosa dins de l’ou,
si tot és foscor. Tens la closca enganxada als ulls, res existeix dins, fora
tot és.
-Però caleeeent dins.
-No m’escalfis quan surtis ja t’ensenyaré qui mana.
-Mare jo no tenir ales. A fora no vida bona per mi.
-No tens ales?
-No mare, jo ocell no ales.
La mare no sabia
què fer, mai havia viscut cap situació semblant, però al final, davant dels
arguments que escoltava va acabar acceptant la curiosa demanda del seu fill.
“Sense ales... Potser te raó. Així tindré una boca menys per alimentar.” Un germà
va opinar “Piu, piu, piu” al que la mare va replicar “Piu, piu, piu” i així va
quedar: si el pollet no tenia ales se l’estimarien igual, com l’ou que era.
Els dies van
anar passant, el nostre protagonista instal·lat en el seu plàcid univers;
elsgermans treballant de valent,
enfortint-se amb l’entrenament al qual la mare els sotmetia. Tota la jornada la
passaven preparant-se: “Un, dos, un, dos” els repetia fins deixar-los baldats;
els ensenyava les plantes, els arbres, el aliments que es poden menjar, els
animals que eren amics i els que calia evitar, els va mostrar l’art de
volar,encara que aprende’l els hi
costés moltes patacades... Per la nit, la rutina es completava amb l’activitat
que més agrada a qualsevol rossinyol; sigui rus, anglès o català; el que més
els agrada és xerrar: es reunien al caliu del niu, la mare transmetia el gust
pel bon parlar i alegrement es passaven tota la nit practicant sense parar,
explicant-se això, allò i el de més enllà;L’ocell-ou no s’exercitava durant el dia, no podia moure’s, ni veure, no
podia tocar, ni olorar, però de xerrar... no parava ni un instant, participant
com el que més en els divertides trobades, arribant a desenvolupar un talent
excepcional que no tenia rival. Era tant enorme el seu enginy, que va ser capaç
de convèncer a tota la família que la seva despreocupada opció de vida era la
millor que es podia realitzar. Sense maldecaps, ni fatiga era fàcil riure’s del
esforç del seus germans que escoltant-lo dubtaven si no hauria estat més
intel·ligent quedar-se dins del ou, sense haver enfrontar-se al repte
d’obrir-se pas a la vida.
La vida va seguir el seu curs, el que havien estat projectes de
rossinyol van començar a madurar, convertint-se en preciosos exemplars de
juvenil plomatge bru, encara petits, però gràcies a l’esforç realitzat, dotats
d’una ferma musculatura. El que havien estat unes boletes de grassa desplomada,
ara és perfilaven com un cos compacte, des d’on en sobresortien unes ales fines
i una cua que prenia el seu distintiu color rovellat.
El nostre
protagonista, per la seva banda, no estava lliure de les lleis de la natura i
també es va anar desenvolupant, tot i que més modestament, per culpa de la
falta d’activitat. Creixia, poc a poc, dins d’un ou que invariable no
augmentava la seva mesura. I per aquí van començar els problemes: Dia a dia, la
casa blanca va començar a esdevenir una residencia menys espaiosa, menys
confortable. Però d’això no en deia res en les seves parrafades, tot i que el
temor d’haver-se equivocat cada vegada li resultés més gros, com el seu cos.
Finalment,
l’antic palau oval es va convertir en una atapeïda presó, on havia quedat
enllaunat: havent d’inclinar el cap i arronsar les cames per què ja no hi cabia
estirat. Cada nit s’armava de valor i en silenci es prometia “Demà sortiré”,
però demà sempre tornava a ser demà i és que la por de reconèixer el seu error,
de no estar preparat, el superava. La situació va acabar esdevenint
insostenible i la física es va encarregar de fer el que la voluntat del nostre
protagonista no va poder: L’estructura de l’ou no va resistir la pressió d’un
cos creixent que l’havia desbordat i la closca es va esquerdar. El pollet,
temorós, va quedar-se immòbil, intentant no eixamplar la fissura... però
s’eixamplà. L’ou va acabar cedint i amb ell un projecte de vida, comun castell de vidre, es va trencar.
Tota la família
va girar-se, sorpresa davant de l’aparició d’un pollet blanquinós, prim com un
secall, deforme, sense cap ploma; una grotesca imatge que encara es va tornar
més patètica per culpa d’una musculatura atrofiada que no va ser capaç de
sostenir el pes del nounat, i el va fer tombar de costat com una baldufa sense
empenta. La mare, horroritzada, es va apropar per recolzar el seu fill
-Fillet, meu si que en tens d’ales.
-No és el moment mare.
-Em vas mentir!
-Mareta tinc gana.
-Estàs fet un pelleringa.
-Mare et demano perdó. Però què farem?
-Ai fillet meu.
No hi havia temps a perdre, s’havia d’enfortir, d’entrenar, havia de
recórrer el camí que els seus germans ja havien realitzat. La mare, tot i estar
dolguda per l’engany, no va dubtar ni un instant en ajudar al seu desvalgut
infant i entornem-nos-hi a buscar aquí, a caçar allà. Però una cosa havia
canviat respecte l’anterior criança: encara que el nostre protagonista acabés
de néixer, el seu cos ja no era tendre com el de un nounat, era com fang assecat
que ja no és tant fàcil de treballar. Havia crescut, si; però no havia
desenvolupat l’estilitzada figura dels seus germans, dissenyada per volar;
havia evolucionat emmotllat en un ou que ja no existia. Ja no era mal·leable,
com un ocell recent nascut, era difícil corregir els seu cos estrany: Els ossos
s’havien deformat, atrapats en un lloc sense espai i els músculs s’havien
consolidat sense adquirir la funció per la que existien. Ja podia menjar, ja
podia esforçar-se que no es convertia en un rossinyol normal.
La pobre mare
estava molt cansada però no defallia i li portava tot l’aliment que podia,
intentant-lo recuperar “un, dos, un, dos, un, dos” repetia sense parar, però
per molt esforç que fes no aconseguia volar.
Els germans van
acabar marxant, com fan els rossinyols quan maduren, tota l’admiració que
havien sentit per la confortable vida del germà feia temps que s’havia
evaporat. Van marxar volant en busca de la seva vida, formant un estol al que
L’ocell-Ou es va intentar ajuntar, tot i que l’únic que va aconseguir va ser
elevar-se un breu instant, amb menys traça que una gallina de corral.
La mare va
quedar-se amb el pollet, armada amb fidelitat granítica, renunciant almerescut descans de tants dies de treball.
“Un, dos, un dos” repetia. Van passar setmanes, fins que va començar a
refrescar, l’ocell havia progressat però seguia sent un ocell invàlid que no
podia volar.
-Fa fred mare.
-Fillet fa molt de fred, què hi farem.
-Hauríem de buscar algun lloc més calent.
-I a on vols anar?
-Recordo que deies als germans que quan fes fred haurien
d’anar al sud, és calent el sud?
-Tant se val el sud
-Diguem, com s’hi va al sud?
-A Africa hauríem d'emigrar, com fem els rossinyols, ja fa
setmanes que hauríem d’haver marxat
-Cap a on és Africa? Jo aniré caminant, potser tardaré
més però ja hi arribaré.
-Deixeu estar
La mare no
gosava dir on estava Africa, deu dies de vol, mai ho aconseguirien. Pensava que
podrien resistir al niu; però cada dia feia més fred, massa, molt més del que
havia imaginat. Tota l’estona se la passaven tremolant i de menjar... ja no en
quedava ni una engruna. Els dies, calms, discorrien avorrits, ja no se sentia
el sorollós estiu, ja no es veia cap animal,els arbres, nus, no carregaven fruita, el sol no escalfava, el dia
s’escurçava; tot semblava desmaiat; com l’ànim de la nostra família. Un dia per
comptes de ploure, va caure aigua blanca, una aigua gelada que ho va inundar
tot de blanc. La mare observant el paisatge es va exclamar:
-Què serà de nosaltres? Aquí no ens podem quedar
-Anem a Africa
-Està molt lluny
-Però...
-Hi ha un mar gegant que volant es tarda dos dies a
creuar. Està tot ple d’aigua. Mai el travessaràs sense poder volar, encara que
poguessis nedar seria massa.
-I que farem aquí?.
-Ens haurem de separar, et portaré a un lloc on trobaràs
aixopluc i menjar.
-A on, mareta?
-A un niu d’homes.
-Sempre ens havies dit que els hem d’evitar als homes !
-Fillet meu, és la única solució, jo no et puc portar a
l’Africa iaquí no duraríem gaire. Confia, t’amagaré en un lloc que és ple de menjar, hauràs de fer-te invisible. Jo tornaré quan floreixin els cirerers.
-Mare, no vull anar amb els humans.
-Mirà, si no t’haguessis quedat a l’ou! Deixem-ho,
fillet confia en mi, tornaré amb la calor.
La mare es va portar el pollet a una niu d’homes, a una graner com dieu
vosaltres i va pujar la seva cria a una biga del sostre.
-Els homes guarden aquí el menjar i així poden passar el
hivern sense haver de marxar, hauràs d’amagar-te en absolut silenci; quan no hi
hagi ningú, podràs menjar en els sacs.
La cria observava la seva progenitora, morta de por, sense escoltar-la; el seu
pensament estava eclipsat per la desagradable idea de quedar-se sol. Però no hi
va poder pensar gaire, per què sense temps de fer-se la idea, la mare va marxar,
batent les ales a ràfegues. El pollet xisclà “Mare, mare, mare, torna, torna,
torna” però ella, cortrencada, va seguir volant; les paraules li colpejaven com
pedres però va seguir volant en silenci. El pollet sabia que havia de quedar-se
callat però tots els pensaments es van fondre en una angoixa irracional que el
va inundar de tristor, com el paisatge s’havia omplert de blanc; era un
dolor penetrant que només alleujava lleument cridant a la seva mare fins
quedar-se sense aire.I és que és tant
cert que era un ocell molt llest, com que encara era un infant; aquella
sensació de solitud no li era fàcil de suportar, convertint-se en un amarg
sentiment, tant, que ni mereix ni ser explicat.
El nostre protagonista es va quedar quiet,
paralitzat de fet; resignat en la cantonada on la mare l’havia amagat,
tremolava però aquesta vegada no era de fred. Es va quedar paralitzat, fins que
el primer soroll que va escoltar el va fer reaccionar “Mare, mare, mare, torna,
torna, torna” va cridar il·lusionat; però no era ella qui s’apropava sinó el
Marc que atret pel soroll, va entrar en al graner decidit a trobar a l’intrús
que havia detectat. L’ocellet, pressa del pànic, va emmudir de cop, va
quedar-se immòbil com una estàtua, encara que el cor li anés a explotar; però
ja era massa tard, els homes són animals molt hàbils i no li va costar gens de
localitzar. El Marc va prendre una escala i s’enfilà al sostre, quan s’acostà
al pollet va tornar a cridar “mare, mare, mare, torna, torna, torna” però
la mare no hi era allà. El noi va allargar la mà, i l’instint va fer saltar
l’ocell, batent les ales, amb el mateix efecte que si vosaltres us tiréssiu
d’una finestra agitant els braços. Després de l’aterratge forçós, intentà
amagar-se darrera un sac però fàcilment va ser enxampat. L’home se’l va posar a
la butxaca i va marxar xiulant cap a la casa. S’ofegava dins de l’abric però,
desesperat com estava, el poc aire que aconseguia encara el utilitzava per
cridar “deixem, deixem, deixem, mare, mare, mare, torna, torna, torna”. En
aquest món, ja se sap, només amb les paraules no s’arriba a gaire, i menys si
ets un ocellet de quinze centímetres en la butxaca d’un gegant. Van arribar a
la casa i el van deixar dins d’una fosca caixa. El pobre ocellet no se’n sabia
avenir, quina desgràcia:L’havien
capturat, no volia ni pensar en el que li farien. Sabia que els homes poden ser
molt dolents, com els gats capaços de fer mal sense tenir
gana.
Quan van destapar la caixa, s'hi havien aplegat cinc d’homes. L’ocell no va poder
aguantar tanta tensió i va tornar a xisclar “ mare, mare, mare, torna, torna,
torna” els humans restaven plantats davant seu, “mare, mare, mare, torna,
torna, torna”. Res no va passar.
Però deixeu-me explicar-vos la situació des de un altre angle, d’una
altre manera, com si un petit miracle acabés de passar: Els ocells no parlen
amb paraules, ho fan amb el que les nosaltres consideren cant i els xerraires
rossinyols d’entre totes les aus són els millors cantants. D’aquesta manera
el desesperat crit del nostre protagonista es transformava en una harmoniosa
melodia pel gust de la gent que tenia al davant. L’ocell-ou físicament no s’havia
desenvolupat gaire, però de xerrar...
Aquelles persones gaudien de les tonades més maques que d’un rossinyol
havien escoltat. No li volien cap mal, ans el contrari. Fascinats, s’havien
reunit per divertir-se amb les notes juganeres que l’ocell modulava, notes que
s’elevaven com bombolles i líquidament es barrejaven amb l’aire, per acariciar
l’oïda de les persones humanes. El desgraciat rossinyol interpretava un obra plena de gracia engendrada per un amarg dolor. Tenia ales
ínfimes, poca ploma, estava força gras però el seu bec no tenia igual.
Pronunciava tristes paraules que com capolls florien alegres pels humans.
Què se’n va fer d’ell?Us ho deixo
a la vostra imaginació que jo ja he contat el que volia explicar.
Era que no
era, un poble d’aquells que són i no són; és a dir, que no és cap poble que
conegueu, encara que tots ells s’hi assemblin una mica. La plaça
estava farcida, era un rebombori ple de gent que comprava aquí i allà sota el
sol d’un matí tebi, passejant engalanats per la fira. Hi havien casetes per
arreu i d’entre elles una de ben petita on un pintor hi exposava quadres. Passà
que passà per allà un nen amb la cara trista, respirant entre sanglots; el
pintor s’hi interessà, i el menut li explicà com d’injust era el món, ell volia
un cavall de fusta i els seus pares no l’hi havien volgut comprar.
“Vols que el
dibuixem?” li preguntà el senyor,“Junts ens divertirem una mica; la parada està
força ensopida, si tu me’l descrius jo te’l pinto”. El nen acceptà l’oferiment,
tot explicant que ell no tenia diners, al que el pintor replicà que ell tampoc
en tenia i per tant no hi feia res. Així el nen mostrà el seu primer somriure i
en seguiren molts ja que s’hi passaren mig matí: mentre el nen, engrescat,
indicava, l’altre pintava. Quan acabaren el seu entreteniment, era com si un
vent fresc hagués escombrat l’avorriment. El vailet restava hipnotitzat per la
contemplació de la meravellosa traça que aquell home mostrava amb el pinzell,
tant que no es va adonar que un petit miracle acabava de succeir: un cavall de
fusta calcat al del quadre jeia realment al costat de la botiga. Quan s’adonà
de la seva presència, s’estranyà molt. “I com ho has fet?“ “I què importa com
hagi fet? Ara és teu, aquest serà el nostre secret.” Digué el pintor mentre li
picava l’ullet amb complicitat. “Au, vés!”arengà al noi que havia quedat
encantat davant l’establiment. “Gràcies, senyor.”
El nen,
feliç, quan tornà a casa es dedicà a intentar imitar el que havia vist, però
ai! Els seus intents ben poc s’assemblaven als que sorgien de la paleta del
pintor, però tant li feia , doncs s’ho passava d’allò més bé. Quan se’n cansà,
muntà el seu cavall nou de trinca i per un moments es va creure cavaller.
El nen,
feliç, quan tornà a casa es dedicà a intentar imitar el que havia vist, però
ai! Els seus intents ben poc s’assemblaven als que sorgien de la paleta del
pintor, però tant li feia , doncs s’ho passava d’allò més bé. Quan se’n cansà,
muntà el seu cavall nou de trinca i per un moments es va creure cavaller.
Quan la mare va arribar a casa, li preguntà d’on havia
sortit aquella joguina, estranyada per les noves possessions del menut; ell
digué que se l’havia trobat abandonada. La mare no el va creure, sinó que
pensava que l’havia robat: Recordava el dia anterior com el seu fill s’havia
encapritxat amb un cavall de balancí, amb quins ulls l’havia desitjat. Li havia
dolgut no tenir prou diners per comprar-li. En certa mesura n’estava orgullosa
d’ell: quina intrepidesa, quin caràcter, tot ho aconseguirà en aquesta vida, es
deia la dona; però les mares no poden admetre aquest tipus de conducta i així,
nen, cavallet i mare tornaren a la fira, cap a la tenda on havien estat el dia
anterior per tornar la joguina que segons creia ella havia robat. El firaire no
la va reconèixer i davant de la situació observà que estava segur de que en
aquell mercat ningú en venia d’iguals, doncs coneixia totes les parades. La
mare s’ensumava que alguna cosa no rutllava, un cavall de fusta per estrenar no
s’abandona de qualsevol manera, pensava; però fins l’endemà que no en va treure
l’aigua clara, per molt que ho va intentar, doncs el fill, sobirà del secret,
va mantenir la seva promesa i no en va dir cap paraula. Mai havia mentit a la
seva mare; bé, de fet mai havia mentit a ningú. Tot i que tenia una sensació
estranya, la màgia dels esdeveniments l’impulsà a complir el tracte del pintor,
i aquest imposava no revelar el secret; a pesar de que tingués la sensació
d’estar fent alguna cosa malament.
L’endemà la mare anà a la fira a saludar aquí, a
comprar allà, a vaguejar entre les parades. El mercat era tot un esdeveniment
al poble; de fet era un dels únics esdeveniments que succeïen. Durant una setmana
tota la comarca s’aplegava a la vila, per oferir o adquirir els productes que
havien anat elaborant al llarg de l’any, així tothom acabava comprant,
invertint el diner que havia estalviat i això, a la gent, la fa molt feliç. La
tranquil·la vida d’aquell racó de món s’arremolinava entre crits i riures.
“Reina! Les millors vaques!” “Pantalons!”cridava l’altre en un terrabastall ple
d’alegria, en un esclat de moviment més propi del guirigall d’un estol
d’orenetes que d’aquells plàcids vilatans.
Badant badant, la dona topà amb la paradeta que ens
ocupa i hi repassà els dibuixos exposats. No és que en sabés gaire, ni tant
sols li agradava la pintura, però heu d’entendre que llavors la gent no solia
viatjar, no existien fotos, ni ràdios, ni televisors; d’aquesta manera els
quadres eren les úniques finestres per on la gent podia distreure’s, més enllà
del monòton dia a dia. Ella no hi veia formes, ni colors; ella en cada quadre
veia nous móns fabulosos, es transportava a indrets on mai havia estat i que
segurament mai veuria, i això ja era molt. Va mirar, sorpresa, una ciutat que
flotava sobre l’aigua, un retrat de Sant Jordi, però el que més va atraure els
seus ulls va ser reconèixer una tela que dibuixava el cavallet del seu fill.
“D’on l’has tret aquest quadre? El meu nen té una joguina igual”. L’home
explicà que l’havia pintat el dia anterior, amb un xic d’imaginació; llavors la
mare es va referir al que havia succeït al seu fill tot indagant d’on n’havia
tret el model, el pintor afirmà que no en sabia res de la seva història “La
imaginació i el meu pinzell ho han fet tot. El poder d’evocació de l’art és
immens, senyora meva, la realitat no és més que una grollera projecció de la
imaginació humana, tot és qüestió d’il·lusió”. “No em vinguis amb romanços que
els teus quadres es compren per decorar cambres”. El pintor replicà que cadascú
podia fer el que volgués amb ells, però que sabia ben bé per què els pintava i
que allò ningú li ho podia discutir. Seguiren parlant una bona estona però la
dona, farta de tanta retòrica l’acabà tallant. “El que tu vulguis! El que
vulguis! Me’n vaig, només volia saber d’on ha sortit el cavallet del meu fill,
saps?”. “Està clar, senyora meva: d’un pinzell. I ja que dubta tant de mi,
m’agradaria pintar-la a vostè, per demostrar-li el valor real de la meva
pintura”. La dona envermellí. “ A mi?”, digué recelosa . “Quina mena de dona et
penses que sóc, una d’aquelles qualsevol? A més a més, no tinc ni un cèntim”.
”Penso que sou una model preciosa que mereix ser immortalitzada pel meu
pinzell”. La dona de primer es ruboritzà per tal com mai ningú li havia ofert
res de semblant, per després ofendre’s, en trobar la proposta poc decorosa. “I
què diran al poble? Què pensarà el meu marit?” Es deia. Cara enfora no feia més
que posar pegues, però per dins es moria de ganes per fer-ho. Va acabar
accedint, deixant de pensar en el que pensarien els altres, estira i arronsa
amb ella mateixa, però amb condicions: el retrat es limitaria a les mans i
aquest es faria dins de la tenda, lluny de mirades tafaneres, per així poder
satisfer les seves secretes, vergonyoses i cada vegada més intenses ganes per
ser retratada; lluny d’aquela atmosfera monòtona. Per un moment es va oblidar
que vivia en aquella recòndita comarca i se sentí com un elegant personatge de
la capital que mai havia vist, però que coneixia bé a través de rumors i
novel·les. Seria el seu secret.
Aquelles mans que tants camps havien treballat van ser
retratades, però el pinzell convertí les durícies en flonges formes pròpies
d’un nadó; la cicatriu del dors, en una veneta delicada que contrastava amb la
blancor rosada que la pell havia adquirit en la pintura; la textura sense
arrugues ara semblava suau com un núvol; els dits s’havien estilitzat i ara,
esvelts, sense cap bony, plens de dignitat, resultaven majestuosos, coronats
amb unes ungles llargues i blanques, sense cap sangtraït. Com a colofó, aquell
simple anell de plata que havia heretat de l’àvia, ara es recargolava a la
pintura en formes complexes, com una flama d’or que entronitzava una pedra
tallada que reflectia tots els colors en els seus angles.
Va passar una bona estona i cap al vespre s’acabà el
quadre. La dona neguitosa es mirà el dibuix per primera vegada. “Pintor, però
què és això? On miraves tu? Em vols prendre el pèl! Són precioses, dignes d’una
princesa, però les meves...” I mentre indignada finalitzava la frase, amb una
mirada plena de compassió cercà les seves pròpies mans. Havien estat
perfectament descrites sobre la tela, tota l’esplendor del quadre estava present
en les seves extremitats, fins i tot al natural, ara resultaven més precioses.
“Com?” exclamà ella exaltada.“Com, què?” contestà ell. “Com ho has fet?” “Amb
un pinzell, senyora meva, ja li he dit que serveixo per a alguna cosa més que
per decorar cases”. ”Però les meves mans, són noves, precioses...” balbucejava
ella, descol·locada. “Són les seves mans, encara que els ulls refinin un xic el
que veuen, mai no s’ha pintat res que no existeixi. “Així doncs, el cavall de
fusta...” va dir ella embastant els fets .“El vaig pintar segons les
indicacions d’un vailet”. “No sé quin do et permet portar a terme aquests
sortilegis, però no m’ensumo res de bo” “No siguis malfiada” la tallà el pintor
rient”. “Sóc un home ple de fantasia i il·lusió, res més. Ves-te’n en pau i
recorda que aquest ha de ser el nostre secret”.
La dona es quedà atordida al mig de la tenda,
mirant-se les mans, mirant-se el pintor, sense entendre res més que aquelles
mans ara li eren pròpies, i sense dir res més marxà. L’atabalament minvava i
una sensació de felicitat l’anava substituint. Cofoia, es guardà tímidament
aquell tresor dins les butxaques i s’amagà l’anell, malfiada de perdre’l.
Aquell dia no va cuinar, va servir embotit per sopar i
no va rentar cap plat; no volia treballar, temorosa d’espatllar-les. Com que el
marit no es va adonar de res, finalment mig per despit, mig per compartir la
joia, no es va poder estar d’exhibir-les clarament. Quan l’home va ser
conscient de l’existència d’aquelles mans, de primer es va molestar: això de no
treballar no podia ser, ni per un dia; per altra banda malfiava de les
acrobàtiques explicacions que la dona s’inventava. I a tot això, d’on havia
tret el dineral per pagar-s’ho? Les mans li semblaven maques però
contemplar-les no li compensava tots aquells dubtes. A la nit, dolguda de tanta
desconfiança, de tants retrets, la dona intentà desfer el malentès i li acabà
confessant, li confessà tota la veritat; però ai, va ser pitjor el remei que la
malaltia: l’home no es va creure ni una sola paraula, s’hauria cregut qualsevol
història per la realitat era massa irreal. “O bé m’has pres per boig o ets tu
qui estàs boja” li repetia. “ Què dius? Que un pintor te les ha pintat així i
així han aparegut? Per qui em prens? Ella dubtava si mostrar-li l’anell, així
s’oblidaria de qualsevol raó, resoldria el problema; però coneixia com de
maldestre era el marit amb les coses de valor, segur que se’l acabaria venent i
malgastaria el diner. Optà per guardar-se’l, per donar-li al seu fill quan
gran. Al final es va esvair la tempesta i s’adormiren, demà seria un altre dia.
Ella tenia la sensació d’haver fet alguna cosa malament.
L’home, que era molt murri, l’endemà sortí a buscar el
pintor pensant que un quadre quedaria bonic a casa. Acordaren un preu i el pintor
acceptà l’encàrrec; de camí cap a la casa parlaren de com hauria de ser el
projecte. El marit deia que volia tenir una imatge del seu treball, de l’obra a
la que havia consagrat la seva vida: la casa, símbol del seu esforç, de la
tenacitat, de l’amor envers la seva família. “Però com que encara em queden
anys de feina, voldria que retratéssiu no la modesta casa on vivim avui, sinó
tal com he projectat que serà quan estigui acabada; així, quan sigui gran, serà
un bonic record per a tots, així com un fidedigne testimoni de la meva
herència”. El marit havia maquinat: si la confessió de la seva dona era certa i
apareixia una casa nova, aquell encàrrec seria un miracle força productiu, si
no, es conformaria amb un simple quadre per decorar la cambra, que sempre fa
senyor. “Miri, aquesta és la casa” digué “Però ha de comptar amb l’estable amb
cavalls que penso construir aquí, la torre que faré allà, l’ampliació de la
casa per ponent, el graner que anirà darrere així com tota la decoració amb què
penso guarnir la façana, la porxada que vull alçar a l’entrada i la cotxera
allà, amb dos carros... Així, el pinzell, pinta que pinta que pintaràs mentre
el marit no parava de corregir: “Engrandeixi allò, aquí hi falta guarniment, el
teulat que sigui d’or...” Total, que a la tela hi havia de tot excepte la casa
que servia de model; però el marit no se n’adonava de res, embogit per la dèria
del seu desig. A la fi, esgotat de tant somni, s’adormí.
Quan el dia despertà, el marit obrí els ulls mort de
curiositat, amb la seva mirada examinà la cambra però tot restava igual. Marxà
cap al menjador, era el mateix de sempre, on havia jugat de petit, amb la
mateixa taula, les mateixes cadires; tot restava igual. L’única novetat era la
tela acabada que el pintor havia deixat recolzada a la paret. “Quines
bajanades”, pensà; però com a mínim la visió de la casa dels seus somnis li
plaïa. Tot i ser la imatge d’un palau fet amb molt mal gust, gens equilibrat,
ostentós i atapeït, a ell li agradava. Es mirà el quadre llargament, repassant
cada detall. Inconscientment sabia que aquella casa mai es faria realitat, però
ja se sap... Val més una imatge que mil paraules, i en aquell moment ningú
podria fer-li entendre el contrari.“Potser el teulat no serà d’or però...”
mussità amb optimisme, com volent-se reconfortar. Però quan sortí fora per
observar l’exterior de la casa quedà atònit per la contemplació de la viva
imatge de la tela davant dels seus ulls: esplendorosa, tal com l’havia somniat,
amb la nova façana, els cavalls, els carruatges, les torres, l’estable, una
font... Tot fet realitat. I és que el pintor només havia dibuixat l’exterior de
la casa i era aquesta la que s’havia transformat, mentre el interior que no es
mostrava en la tela, no s’havia modificat.
Així el poble entre secrets, rumors i miracles
experimentà tota mena de transformacions: de primer fou el germà del marit qui
es va construir una immensa mansió en una sola nit; de seguit fou el seu millor
amic, després la seva amant. En un obrir i tancar d’ulls aquell indret s’havia
convertit en el més gran aparador d’edificacions de tota la comarca;
n’apareixien com a bolets: aquí una ostentosa construcció, allà una torre que
semblava gratar el cel, allà un jardí extens i frondós com un bosc; fins i tot
el mar que solia romandre a molts quilòmetres de distància va fer una excursió
i formà una platja paradisíaca a la propietat d’un antic mariner. Així el poble
entre secrets, rumors i miracles experimentà tota mena de transformacions.
La noticia dels miracles va córrer per tot arreu fins
arribar a oïdes del rei, que sentí el nom d’aquell petit poble per primera
vegada. Davant la magnitud dels esdeveniments va suspendre tots els actes
previstos i es va traslladar ràpidament amb la cort al castell que posseïa al
poblet que ens ocupa; castell, que per cert, ara semblava petit com una capsa
de llumins, embolcallat per tanta exuberància.
De sortida, com no entenia res va fer empresonar a
tothom, després va intentar treure l’aigua clara d’aquells esdeveniments tant
sorprenents. Interrogats sobre el que havia passat, els vilatans responien
confusament: “De nit, senyor, en el nostre temps lliure hem treballat per
nosaltres” deien uns; els altres, que tot havia aparegut com per art de màgia.
Tanmateix, no va passar ni un dia que algun covard, atemorit davant la còlera
del rei, ofès per haver d’escoltar explicacions tan absurdes, se n’anés de la
llengua i esmentés l’existència d’aquell particular pintor. El rei manà que el
portessin davant de la seva presència; i és que encara que sembli mentida,
aquella estranya història resultava la més creïble de totes les que havia
escoltat.
El va rebre davant de la cort. “Pintor, és veritat el
que diuen de tu? Que tot el que pintes es torna real?” “Senyor, jo només pinto;
la realitat és allò que les persones volen que sigui”, replicà cortesament. De
sobte sorgí la veu del fiscal general: “Segons el codi del regne t’acuso de
vulnerar les lleis del gremi dels constructors, de bruixeria, de treballar
sense llicència, de no pagar tribut a la corona. “Així doncs, que hi hagi
judici” digué el rei.
El pintor fou desposseït de les seves eines i
empresonat, però només un minut després d’entrar pres a la cel·la, el rei ja li
feia una visita, mort de curiositat per aquell extravagant cas. “Fora d’aquests
necessaris formalismes públics de palau voldria conèixer la teva veritable
història”. “Senyor, com li he dit, jo només pinto, la realitat és allò que
desitgen les persones” tornà a replicar. ”Senyor, que voldria que li pintés
alguna cosa per a demostrar-l’hi?”. “Qui t’has cregut tu què ets? no n’ets
conscient de la teva posició? Ets a presó, a la meva presó! No estàs en
disposició d’oferir-me res; no m’ofenguis, jo ja tinc tot el que vull, res em
manca, sóc el rei!”. Xisclà irritat “Com vulgui, majestat”. El rei prengué la
seva capa i amb un gir sec marxà de la cel·la, amb un posat de rei que s’ho
creu molt.
Tota la nit que el rei se la passà rumiant si li
faltava alguna cosa, i tota la nit que sabia que sí, encara que no tenia prou
valor per reconèixer-ho, ni a ell mateix. Mai s’havia rebaixat a demanar res,
però li cremava el cor i l’estómac; potser ara podria acomplir l’únic desig que
se li resistia: estimar de veritat. Estava casat, sí, però s’havia casat molt
jove amb una cosina que el menyspreava, que l’avorria, que el temia. La tenia,
sí; però el valor de la reina era semblant a qualsevol altra possessió, res
més. Ell volia estimar com els altres, no com a rei; d’acord que hi havien
cortesanes, però totes estaven amb el rei i ell ho notava. Havia sentit,
d’amagat, mort de vergonya i ira, com el menyspreaven per ser insensible,
egoista, insuportable però després sempre li mostraven amor reial que no real i
això li feia molt mal. Ell creia que tot seria diferent si conegués algú no
contaminat per l’enrarit ambient de la cort.
L’endemà el rei entrà a la cel·la, però com un sobirà
no es pot permetre el luxe de mostrar feblesa, amb un to ferm i solemne,
proposà al pintor un repte per calibrar l’abast del seu art: hauria de retratar
una dona que fos digna d’un rei i si així ho considerava l’alliberaria del seu
captiveri. El pintor observà que no sabia si en seria digna, però que
dibuixaria la dona més preciosa que mai hagués vist. “Que així sigui” declarà
el rei amb ganes de quedar-se amb l’última paraula. Es passà tota la nit
pintant. D’un garbuix inicial es va anar perfilant una figura; uns traços
començaren a deixar entreveure un cos esvelt. A través d’una pinzellada aquí,
una taca allà, s’anaren configurant uns malucs rodons, una cintura fina, unes
espatlles delicades que sinuosament dotaren d’aroma femení aquell esbós.
S’anava concretant una cos harmoniós. L’orfebreria començà per la cara: d’una
rodona color carmí va sorgir un nas coquet, escortat per dos ulls petits, sota
els quals s’acomodaren unes galtes toves, que en el punt màxim de la seva
elevació propagaven un color rogenc que pàl·lidament s’anava difuminant cap a
totes les bandes. La pell va anar prenent presència fins al punt que veient la
pintura un creuria que amb els ulls la podria palpar. Era pell polida, clara i
desmaiada. Completà amb una cabellera rossa que es cargolava plena de rínxols, amb
molta gràcia. Llavors el pintor examinà el quadre i s’ho pensà molt, feu
provatures; posà i esborrà moltes vegades, fins que un somriure propi de la
Monalisa dotà de personalitat aquella màscara; màscara que gràcies a unes
ninetes blaves semblà rebre el primer alè de vida. Va seguir amb el cos, els
braços i les cames, amb gran mestratge tècnic. No hi havia línia ni forma que
no estigués impregnada de versemblança. Cada arruga, cada plec de la pell, fins
i tot les pigues del coll foren plasmades amb gran meticulositat, de tal manera
que per comptes de mostrar feia presents els atributs. Sorgí un excelsa figura
femenina que descansava en suavitat gairebé irreal, i com no: la viva imatge
d’aquell quadre es va fer carn.
El rei només saber de la seva existència, ple de joia
manà d’anar-la a buscar i sense més esperes que les que va fer ella per arribar
a la cambra, es van reunir sols. Encisat, el rei li oferí tots els seus favors;
però quina decepció es va endur! La princesa no en volgué saber res d’ell; li va
dir que li semblava una persona vella, lletja i gens delicada; que havia sentit
dir que era un mal sobirà i una pitjor persona, que sota cap concepte
acceptaria els favors d’un home casat. “Senyor, vostè no té intencions
sinceres” es desesperava. Aquesta si que és bona! Aquell superb home s’acabà
agenollant, per primera vegada en la seva vida; i de tan poc acostumat que hi
estava, se li va acabar caient la corona; mentre es refeia, nerviós, li suplicà
que accedís a les seves pretensions; fins i tot, sense cap tacte li va prometre
matar la reina per normalitzar una nova situació. La princesa no se’n sabia
avenir de tanta malícia, a cada paraula s’ofenia més. Al final el rei,
sulfurat, va perdre els estreps com solen fer els nens quan no aconsegueixen
una cosa i manà detenir la princesa i l’engarjolà.“Així t’ho repensis!” xisclà.
Es podria dir que no la volia veure ni en pintura. Enrampat de ràbia, anà a
buscar el pintor. “Ets un desgraciat, no permeto que m’humiliïn d’aquesta
manera. Vull que em facis una altra princesa però aquesta vegada vull que la
pintis enamorada de mi, m’entens?” “Sí que l’entenc, senyor, però molt em temo
que no el podré satisfer. A la meva paleta no existeix cap color per a l’amor,
no existeix cap forma que l’empresoni”. “ Jo sí que et faré empresonar” observà
el vanitós home.
Tot aquell enrenou va trasbalsar una mica més el rei.
Si per costum ja tenia mal caràcter, tota aquella impotència l’havia tornat
pitjor: malfiava, s’equivocava i abusava més sovint. La princesa i el pintor,
per altra banda, acabaren oblidats en foscos calabossos, sense sentència ni
judici, en el secret més absolut. La memòria d’aquells fets es va anar
esbravant, i el pas del temps la va acabar convertint en una altra llegenda. El
rei cada dia era més desgraciat, el seu mal govern cada dia es feia més
evident. Tant que entre la cort ja començaven a teixir-se conjuracions. “Pot
guanyar moltes guerres, però en temps de pau no se sap comportar” opinava la
cort. El monarca no s’adonava de res, però el seu fidel secretari sí que n’era
de conscient. En ser la persona més propera - de fet l’única -, sabia com n’era
de fràgil i com últimament patia enfonsat, ofegat entre els seus dubtes. Massa
que ho intentava de parlar-hi però el rei ja no escoltava a ningú. Semblava que
parlés un altre idioma, ningú s’hi podia comunicar. “Si el cap del rei no para
quiet se li caurà la corona”pensava. El secretari, per ser un aliat tan pròxim
era un dels únics testimonis que coneixia amb tots els ets i uts el cas del
pintor, i el més important, era un dels únics que sabia del seu fosc destí.
Estava tant desesperat que després d’esgotar totes les possibilitats va creure
que la misteriosa capacitat artística podria ser útil per ajudar al sobirà. Va
visitar al pintor i li implorà que, amb el seu art, pel bé del regne, fes del
rei un home feliç. “I com vols que ho faci? Vols que pinti la felicitat, jo?
Amb quina forma la dibuixo, de quin color?” El secretari estava desconcertat.“
Jo no en sé d’art; pinta un rei que sembli feliç, somrient.”
Davant d’aquelles ingènues paraules va ser el pintor
qui va somriure mentre demanava els estris per treballar. El pintor va complir
la seva feina, va ser alliberat i no va tornar a saber-se res d’ell durant molt
de temps. Va desaparèixer, talment com si la terra se l’hagués empassat.
Com de costum, sa majestat s’aixecà pel matí de molt
mal humor. Com de costum havia dormit malament, havia tingut malsons. Però
aquest mal humor no es pot comparar amb el que l’assolà quan es va veure davant
del mirall. Un estúpid somriure s’esbossava per la seva cara; va intentar fer
una ganyota, però semblava que una insondable força li imposava aquell gest
acartronat: la boca s’havia arquejat i estirat, les galtes estaven inflamades,
els ulls, ara petits, s’aclucaven. Allò ja era massa; haver de suportar aquella
cara el feia sentir-se l’home més idiota del món.
Passaren anys. El rei a pesar dels pesars va segur
regnant, per sempre més portà aquell ridícul somriure, no es va poder treure
aquella fingida felicitat ni el dia del seu propi enterrament. Encara avui,
burletament, se’l recorda com Aznar “el Sardònic.” - El del somriure que no
neix de cap d’alegria -. Va tenir moltes coses, però mai les gaudí.
D’altra banda, a la nostra família les coses no els
van anar gaire millor: el marit és tornà un golafre mandrós, es va arruïnar de
tal manera que ni tant sols va poder mantenir el palau que en un estat
llastimós s’acabà esquerdant com s’esquerden les pintures velles. Llavors les
mans de la dona hagueren de tornar a treballar i a desgastar-se, com es
desgastaren la majoria de les cases del poble. I es que la sort mai sol ser
fruit de la casualitat. Pel que fa al vailet, aquesta són figues d’un altre
paner. El nen ja no era nen però de tant en tant encara jugava amb el cavall, tot
i que estigués vell i esquerdat. A part, de resultes del màgic encontre va
néixer en ell el gust per la pintura, es va fer aprenent del pintor del poble;
tot i no tenir dots per convertir-se en un gran artista, posava prou interès
com per ser un digne deixeble del mestre. Els pares, moguts per la cobdícia, el
van esperonar molt, tot desitjant que el seu art servís algun dia, potser, per
alguna cosa més que per decorar cambres.
“Avi, vas
conèixer reis i princeses?” “No” contestà rient “Quan jo era jove, el món
s’assemblava molt al d’avui, al teu avui, perquè solia mirar-lo tot amb els
teus ulls de nen”.“Avi, a vegades no t’entenc quan parles”. “Tant se val,
potser no ets prou gran per entendre-ho, però ets prou gran per saber-ho. Hi ha
coses que només els grans entenen; això pensava quan era petit. Jo creia que
arribaria un moment, posem els vint-i-cinc anys, on tot seria diferent. Però
van arribar els vint-i-cinc, els trenta i els seixanta... I, saps? Encara avui
no les arribo a comprendre. Tu només m’has conegut com persona gran i
segurament creus que sempre ho he estat, però un dia em vaig assemblar a tu, i
tu algun dia t’assemblaràs a mi. Deus seguir pensant: què m’està dient? Però
tot té relació. Dius que no entens per què parlo de prínceps i princeses... No
et preocupis, de fet ningú no ho comprèn, a tot estirar, sabem fer algunes
definicions, però realment entenem poc el que volen dir les paraules. Les
coneixem, com tu has après les taules de multiplicar, i si en resulten
pràctiques! Tant com volar en avions, tot i que no tinguem cap idea de com
funciona. Que et creus que els grans saben més que tu? Molt poc més”.
“No
t’enrotllis avi, que no t’entenc de res”. Sortiren cap al pati i el nen muntà
la seva bicicleta.“ I què se’n va fer del pintor?” “ No ho sé però segur que
encara corre per aquí.
