Ninot

Era que no era un nas pla, escortat per dos botonets blaus que s’aposentaven sobre una boca que mostrava un somriure inmutable, tot ell coronat amb una caballera de cabells rossos. Penjava del cap un cos rodanxó, com si fos farcit de cotó fluix; i d’ell dues cames, llargues i toves, que com un pèndol es balancejaven ventades pel vent. De fet, tot ell estava penjat com un fuet, amb l’únic entreteniment de dues molestes mosques que revoltaven al seu voltant, i si que n’eren d’emprenyadores! Però per ser la única companyia que tenia, ocorria que més que molèstia resultaven una modesta distracció.

I així era, mentre passava un suau dia de primavera, fins que dos joves van passar davant de  la paradeta i la natura va voler que un borrissol de pols s’endinsés pel nas de la Cristina, que acumulant aire i més aire en els pulmons... “Atxim!!!” Va acabar esternudant, propulsant pels aires un gargall que va anar a parar al cap del ninot. Sort en va tenir de ser un inconscient que de no ser així aquesta presentació no li hauria agradat gaire. La noia va enrogir morta de vergonya i en Marc, veient el que passava, discretament va netejar el ninot amb un mocador. Però el firaire, atent, s’adonà del incident i els hi va exigir que el compressin: “Ja l’heu utilitzat, l’heu tacat, l’heu de pagar... Qui el comprarà ara!?” Repetia. Van discutir una estoneta, estira i arronsa, però finalment el bondadós noi va acabar cedint “Cristina, es pot dir que l’has escollit tu, així te’n recordaràs d’aquest dia, és maco, No? ” Deia melindrós, mentre ella, afalagada, se’l mirava amb satisfacció “No hauries d’haver-ho fet, és tan bufó, me l’estimaré molt.” Què content estaria el ninot si hagués pogut sentir: després d’haver estat penjat com un fuet, ara gaudiria de l’estima d’una preciosa companyia.

Però ai l’as, si tot el que diguéssim fos veritat, la vida seria com un conte. Les persones tendim a voler quedar bé i embellim les coses quan parlem, en la mateixa mesura que a vegades les ennegrim quan les pensem. El destí del ninot va ser l’interior d’un fosc armari, entaforat entre objectes oblidats.

Quan la sort del nostre ninot semblava abocar-lo al més avorrit dels destins, la fortuna va voler que la seva existència experimentés un gir inesperat. Eren les darreries de desembre i tot estava preparat per les celebracions per excel·lència, Nadal: els freds dies de l’any on la gent es retroba, la feina s’atura i es perden les obligacions, excepte la de regalar-se il·lusió. La Cristina estava embolicant regals quan la seva mare va entrar com un huracà a l’habitació, tot vociferant que el tiet vindria amb la seva filla, la Marina “Quina barra, avisar un dia abans i ara que farem? No hem comprat res per a ella.” La Cristina preguntà quina edat tindria “Ai no ho sé, encara deu ser una nena.” Exclamà la mare “Doncs ja ho tinc, en Marc em va regalar un ninotet força cursi, deu parar per alguna banda; com en Marc no dinarà amb nosaltres, ni s’ha d’assabentar de res; ens servirà per sortir del pas i així no gastarem ni un cèntim.” Dit i fet, regirant armaris acabaren trobant el nostre protagonista que portava mig any empresonat en la foscor d’un calaix. La mare se’l mirà i es rigué burletament “Quin cas en Marc! Regalar-te això... Ja quedarem bé, nena? ” “Hi tant mareta i si no que s’hi fiqui fulles! No haver avisat tant tard”

El dinar de Nadal va ser un èxit majúscul: un enorme plat de densa escudella va donar pas a copioses safates emplenades amb carn d’olla, el gall d’indi farcit, l’amanida d’escarola, la pinya que fa baixar, els torrons i si no vols sopa, dues tasses. Però com això és un conte ens haurem de centrar en l’historia que ens ocupa i no perdre’ns amb els saborosos detalls de tant celebrat àpat, ni amb la melangiosa alegria d’aquesta festa on tothom dóna i rep regals. Ens aturarem exactament en el moment en que la Marina va rebre el regal: A mesura que l’anava desembolicant, semblava com si aquest il·luminés la felicitat que es dibuixava per la seva cara adolescent; quan acabà, amb un expressiu posat de sorpresa, repetí “ohhh! Què maco!”  La Cristina explicava com se n’havien enamorat d’ell. “Quan el vaig veure el volia per a mi, però només en quedava un i vaig creure que seria el regal perfecte per a tu, mira-te’l, és tant bonic.” La Marina amb efervescents mostres d’agraïment va declarar que li agradava tant que dormiria sempre amb ell.

Però quan arribà a casa, sola a la seva habitació....La Marina començà a remugar per a si mateixa “Quins regals! Sóc una dona, no una nena. I tu que mires estúpid que te’n rius de mi amb aquest somriure sorneguer.” Cridava irritada mentre prenia el ninot pel braç i el llançava contra la paret. Van ser dos dies horribles, insuportables, plens de maltractaments, fins que la Marina, enrampada de ràbia per que els pares no la deixaven sortir per la nit, va agafar el ninot i el llençà per la finestra mentre, histèrica, declarava als quatre vents que ja no era una nena.

 Si, si! El llençà per la finestra. Potser direu, però si només es tracta d’un ninot, no n’hi ha per tant. Però deixeu-me explicar-vos que va llençar-lo des de un vuitè pis i ja m’explicareu quina culpa en tenia; sort va tenir d’estar folrat d’espuma que de no ser així hauria acabat com la veïna de prestatgeria: la sòlida nina de plàstic; esquarterada pel terra.

“Patapam!” Va aterrar. Quan tot va malament, encara sol  anar pitjor. Després de la trompada, va fer aparició en Morgan, un enorme gos petaner, que atret pel terrabastall s’arribà encuriosit fins el lloc del accidentat aterratge. “Snif, snif” Es començà a olorar al ninot; després l’endrapà amb els queixals i txino txano, traginà la troballa al parc de la cantonada on estaven asseguts els seus amos; Aquests agafaren al nostre involuntari protagonista, se l’examinaren amb desgana i el llençaren per que el gos l’anés a buscar. El ninot encara mantenia el seu millor somriure. Una, dos, cinc vegades que el tiraren pel terra polsegós... L’excitació de l’animal augmentava a cada llançament i encara s’incrementà més quan s’entestà en no tornar la troballa que retenia amb les seves fortes mandíbules, mentre els nois, jugant, estiraven fort per extreure-l’hi de la boca: “Grrrr” dreta, esquerra, feia anar el morro compulsivament “Grrr!” Fins que la tela del  ninot va acabar descarnant-se, el farciment que l’omplia va començar a vesar i el somriure del ninot s’esfilagarsà. Una dona que passava per allà, veient l’escena, va aturar l’acció “Sou idiotes vosaltres, no doneu valor a res!” S’exclamà "Doneu-me aquest ninot. Els nois, tant els hi donava aquell manyoc de drap i el van entregar entre riures burletes.

La dona s’emportà el ninot fet a trossos i una vegada a casa, va posar fil a l’agulla, i fila que fila que filaràs l’anà apedaçant. No em pregunteu perquè, però el va cuidar; encara que el seu somriure ja no podés brillar, trinxat com estava per les envestides del ca. Mentre anava reomplint l’interior, entre el farciment, es va trobar un cor, fet amb tela vermella, va palpar-lo i estava ple d’algun objecte sòlid. Encara que ningú pugui entendre què hi feia allà, resulta que es tractava d’una pedra preciosa: un robí granat. Què més dona el somriure que el ninot ja no tenia, les cicatrius que el cosit li havia produït en tot el cos, què més dona la seva desgraciada existència, la dona se’l va estimar molt. I és que si el ninot fos persona: es podria dir que no tenia consciència, ni sentiments, que per entranyes només hi tenia cotó, però ningú podria discutir que el seu cor valia un tresor.