L'ou que volia ser truita

Després de dues setmanes de cura, tot estava preparat per què aquella inversió d'amor, esforç i paciència tingués la seva recompensa: dia a dia, un darrera de l’altre, els ous es van anar trencant i d’ells en sorgiren uns rossinyols escarransits. Tot el que abans havia estat plàcida calma, de sobte es va convertir en sorollós rebombori: “Piu, piu, piu, piu” repetien frenèticament els fills, moguts per una fam sense fi; demanaven i demanaven, agitant ansiosos els becs enlaire; “piu piu, piu, piu” xisclaven histèrics cada vegada que la mare s’hi apropava. Ella no donava l’abast per satisfer tanta boca afamada, no parava ni un moment quieta: volava amunt d’un arbre, a baix al riu i fugissera tornava a refugiar-se entre la bardissa; boja perduda, buscant nerviosament cucs, insectes, picant fruites... Intentant satisfer la gana de les famolenques cries que indiferents a la fatiga de la seva progenitora reclamaven: ”piu, piu, piu, piu.”

Els insaciables ocells van anar creixent ràpidament i mentre els sorgien les primeres plomes ja havien après a pronunciar les primeres paraules; tot i que no us penseu que l’ambient esdevingués gaire més relaxat, doncs el que abans havia estat un brogit descontrolat que feia “piu, piu, piu, piu” es va fondre en una sola veu que vociferava“Mama, mama, mama, gana, gana, gana!”

Però detinguem-nos un instant que nosaltres no anem de bòlid. Si ens hi fixem, dins del niu hi podrem veure que del sis ous que hi havia, no tots havien eclosionat; un havia quedat tancat. Quan la mare se n’adonà; es va inquietar, però no hi havia temps per a sentimentalismes amb cinc boques que alimentar i així la tristor que li produïa l’ou malaguanyat va ser substituïda entre l’alegria i l’atabalament que li provocaven els seus infants quan pronunciaven: “Mare, mare, mare, gana, gana, gana!”

Passats tres dies, la mare va perdre tota esperança de que aquella massa de calç es convertís en vida, aquella closca es va convertir en un destorb i va voler desempallegar-se’n. Però quan començà a empentar-la fora del niu... Va sorgir  una veu de l’interior de l’ou que va glaçar l’ambient.

-          Mare no llencis, tu em matar !!!

-          Fillet meu, si estàs viu! Però que hi fas aquí dins, ai pobret, ara mateix t’allibero.

-          No mare, jo vull quedar dins.

-          Però que dius sonat, has de sortir ara mateix!

-          Fa fred, jo sentit.

-          Què poc en saps de la vida, ja veuràs què bonic és el món, el sol t’escalfarà... Vinga! cap a fora.

-          No mare, jo quedar a dins l’ou, aquí jo bé, bé..

-          Però no pots quedar-te dins l’ou, què hi faràs?

-          No sé

-          I què seràs quan siguis gran?

-          Truita.

I tots els germans, que escoltaven atents l’estranya conversa, van petar-se de riure.

-          Calleu! Fill meu, has de créixer amb els teus germans.

-          Jo escoltar fred que tenir, gana; no, no. Jo dins millor, millor,  jo no vull fora.

-          I què em dius d’aprendre a volar, de solcar els aires, de....

-          No, no, quan germans intentar, tot cops, cops al terra.

-          Has de sortir! Gaudiràs de la vida!

-          Fora perill: falcons, guineus, homes; jo no acabar com pare, aquí dins tranquil, tranquil.

Alguns germans feien que sí amb el cap, altres que no. La mare no sabia com convèncer, però  arribats al punt on les raons no porten enlloc, va exercir l’autoritat que tota mare té sobre les seves criatures.

-          No m’entabanaràs amb aquesta cantarella, sortiràs tant sí com no, així que ves-te’n preparant.

I va picar l’ou amb el seu bec curt.

-          No mare, jo cec! No veig.

-          Seràs babau! Com vols veure alguna cosa dins de l’ou, si tot és foscor. Tens la closca enganxada als ulls, res existeix dins, fora tot és.

-          Però caleeeent dins.

-          No m’escalfis quan surtis ja t’ensenyaré qui mana.

-          Mare jo no tenir ales. A fora no vida bona per mi.

-          No tens ales?

-          No mare, jo ocell no ales.

La mare no sabia què fer, mai havia viscut cap situació semblant, però al final, davant dels arguments que escoltava va acabar acceptant la curiosa demanda del seu fill. “Sense ales... Potser te raó. Així tindré una boca menys per alimentar.” Un germà va opinar “Piu, piu, piu” al que la mare va replicar “Piu, piu, piu” i així va quedar: si el pollet no tenia ales se l’estimarien igual, com l’ou que era.

Els dies van anar passant, el nostre protagonista instal·lat en el seu plàcid univers; els  germans treballant de valent, enfortint-se amb l’entrenament al qual la mare els sotmetia. Tota la jornada la passaven preparant-se: “Un, dos, un, dos” els repetia fins deixar-los baldats; els ensenyava les plantes, els arbres, el aliments que es poden menjar, els animals que eren amics i els que calia evitar, els va mostrar l’art de volar,  encara que aprende’l els hi costés moltes patacades... Per la nit, la rutina es completava amb l’activitat que més agrada a qualsevol rossinyol; sigui rus, anglès o català; el que més els agrada és xerrar: es reunien al caliu del niu, la mare transmetia el gust pel bon parlar i alegrement es passaven tota la nit practicant sense parar, explicant-se això, allò i el de més enllà;  L’ocell-ou no s’exercitava durant el dia, no podia moure’s, ni veure, no podia tocar, ni olorar, però de xerrar... no parava ni un instant, participant com el que més en els divertides trobades, arribant a desenvolupar un talent excepcional que no tenia rival. Era tant enorme el seu enginy, que va ser capaç de convèncer a tota la família que la seva despreocupada opció de vida era la millor que es podia realitzar. Sense maldecaps, ni fatiga era fàcil riure’s del esforç del seus germans que escoltant-lo dubtaven si no hauria estat més intel·ligent quedar-se dins del ou, sense haver enfrontar-se al repte d’obrir-se pas a la vida.

La vida va seguir el seu curs, el que havien estat projectes de rossinyol van començar a madurar, convertint-se en preciosos exemplars de juvenil plomatge bru, encara petits, però gràcies a l’esforç realitzat, dotats d’una ferma musculatura. El que havien estat unes boletes de grassa desplomada, ara és perfilaven com un cos compacte, des d’on en sobresortien unes ales fines i una cua que prenia el seu distintiu color rovellat.

El nostre protagonista, per la seva banda, no estava lliure de les lleis de la natura i també es va anar desenvolupant, tot i que més modestament, per culpa de la falta d’activitat. Creixia, poc a poc, dins d’un ou que invariable no augmentava la seva mesura. I per aquí van començar els problemes: Dia a dia, la casa blanca va començar a esdevenir una residencia menys espaiosa, menys confortable. Però d’això no en deia res en les seves parrafades, tot i que el temor d’haver-se equivocat cada vegada li resultés més gros, com el seu cos.

Finalment, l’antic palau oval es va convertir en una atapeïda presó, on havia quedat enllaunat: havent d’inclinar el cap i arronsar les cames per què ja no hi cabia estirat. Cada nit s’armava de valor i en silenci es prometia “Demà sortiré”, però demà sempre tornava a ser demà i és que la por de reconèixer el seu error, de no estar preparat, el superava. La situació va acabar esdevenint insostenible i la física es va encarregar de fer el que la voluntat del nostre protagonista no va poder: L’estructura de l’ou no va resistir la pressió d’un cos creixent que l’havia desbordat i la closca es va esquerdar. El pollet, temorós, va quedar-se immòbil, intentant no eixamplar la fissura... però s’eixamplà. L’ou va acabar cedint i amb ell un projecte de vida, com  un castell de vidre, es va trencar.

Tota la família va girar-se, sorpresa davant de l’aparició d’un pollet blanquinós, prim com un secall, deforme, sense cap ploma; una grotesca imatge que encara es va tornar més patètica per culpa d’una musculatura atrofiada que no va ser capaç de sostenir el pes del nounat, i el va fer tombar de costat com una baldufa sense empenta. La mare, horroritzada, es va apropar per recolzar el seu fill

-          Fillet, meu si que en tens d’ales.

-          No és el moment mare.

-          Em vas mentir!

-          Mareta tinc gana.

-          Estàs fet un pelleringa.

-          Mare et demano perdó. Però què farem?

-          Ai fillet meu.

No hi havia temps a perdre, s’havia d’enfortir, d’entrenar, havia de recórrer el camí que els seus germans ja havien realitzat. La mare, tot i estar dolguda per l’engany, no va dubtar ni un instant en ajudar al seu desvalgut infant i entornem-nos-hi a buscar aquí, a caçar allà. Però una cosa havia canviat respecte l’anterior criança: encara que el nostre protagonista acabés de néixer, el seu cos ja no era tendre com el de un nounat, era com fang assecat que ja no és tant fàcil de treballar. Havia crescut, si; però no havia desenvolupat l’estilitzada figura dels seus germans, dissenyada per volar; havia evolucionat emmotllat en un ou que ja no existia. Ja no era mal·leable, com un ocell recent nascut, era difícil corregir els seu cos estrany: Els ossos s’havien deformat, atrapats en un lloc sense espai i els músculs s’havien consolidat sense adquirir la funció per la que existien. Ja podia menjar, ja podia esforçar-se que no es convertia en un rossinyol normal.

La pobre mare estava molt cansada però no defallia i li portava tot l’aliment que podia, intentant-lo recuperar “un, dos, un, dos, un, dos” repetia sense parar, però per molt esforç que fes no aconseguia volar.

Els germans van acabar marxant, com fan els rossinyols quan maduren, tota l’admiració que havien sentit per la confortable vida del germà feia temps que s’havia evaporat. Van marxar volant en busca de la seva vida, formant un estol al que L’ocell-Ou es va intentar ajuntar, tot i que l’únic que va aconseguir va ser elevar-se un breu instant, amb menys traça que una gallina de corral.

La mare va quedar-se amb el pollet, armada amb fidelitat granítica, renunciant al  merescut descans de tants dies de treball. “Un, dos, un dos” repetia. Van passar setmanes, fins que va començar a refrescar, l’ocell havia progressat però seguia sent un ocell invàlid que no podia volar.

-          Fa fred mare.

-          Fillet fa molt de fred, què hi farem.

-          Hauríem de buscar algun lloc més calent.

-          I a on vols anar?

-          Recordo que deies als germans que quan fes fred haurien d’anar al sud, és calent el sud?

-          Tant se val el sud

-          Diguem, com s’hi va al sud?

-          A Africa hauríem d'emigrar, com fem els rossinyols, ja fa setmanes que hauríem d’haver marxat

-          Cap a on és Africa? Jo aniré caminant, potser tardaré més però ja hi arribaré.

-          Deixeu estar

La mare no gosava dir on estava Africa, deu dies de vol, mai ho aconseguirien. Pensava que podrien resistir al niu; però cada dia feia més fred, massa, molt més del que havia imaginat. Tota l’estona se la passaven tremolant i de menjar... ja no en quedava ni una engruna. Els dies, calms, discorrien avorrits, ja no se sentia el sorollós estiu, ja no es veia cap animal,  els arbres, nus, no carregaven fruita, el sol no escalfava, el dia s’escurçava; tot semblava desmaiat; com l’ànim de la nostra família. Un dia per comptes de ploure, va caure aigua blanca, una aigua gelada que ho va inundar tot de blanc. La mare observant el paisatge es va exclamar:

-          Què serà de nosaltres? Aquí no ens podem quedar

-          Anem a Africa

-          Està molt lluny

-          Però...

-          Hi ha un mar gegant que volant es tarda dos dies a creuar. Està tot ple d’aigua. Mai el travessaràs sense poder volar, encara que poguessis nedar seria massa.

-          I que farem aquí?.

-          Ens haurem de separar, et portaré a un lloc on trobaràs aixopluc i menjar.

-          A on, mareta?

-          A un niu d’homes.

-          Sempre ens havies dit que els hem d’evitar als homes !

-          Fillet meu, és la única solució, jo no et puc portar a l’Africa i  aquí no duraríem gaire. Confia, t’amagaré en un lloc que és ple de menjar, hauràs de fer-te invisible. Jo tornaré quan floreixin els cirerers.

-          Mare, no vull anar amb els humans.

-          Mirà, si no t’haguessis quedat a l’ou! Deixem-ho, fillet confia en mi, tornaré amb la calor.

La mare es va portar el pollet a una niu d’homes, a una graner com dieu vosaltres i va pujar la seva cria a una biga del sostre.

-          Els homes guarden aquí el menjar i així poden passar el hivern sense haver de marxar, hauràs d’amagar-te en absolut silenci; quan no hi hagi ningú, podràs menjar en els sacs.

           

La cria observava la seva progenitora, morta de por, sense escoltar-la; el seu pensament estava eclipsat per la desagradable idea de quedar-se sol. Però no hi va poder pensar gaire, per què sense temps de fer-se la idea, la mare va marxar, batent les ales a ràfegues. El pollet xisclà “Mare, mare, mare, torna, torna, torna” però ella, cortrencada, va seguir volant; les paraules li colpejaven com pedres però va seguir volant en silenci. El pollet sabia que havia de quedar-se callat però tots els pensaments es van fondre en una angoixa irracional que el va inundar de tristor, com el paisatge s’havia omplert de blanc; era un dolor penetrant que només alleujava lleument cridant a la seva mare fins quedar-se sense aire.  I és que és tant cert que era un ocell molt llest, com que encara era un infant; aquella sensació de solitud no li era fàcil de suportar, convertint-se en un amarg sentiment, tant, que ni mereix ni ser explicat.

El nostre protagonista es va quedar quiet, paralitzat de fet; resignat en la cantonada on la mare l’havia amagat, tremolava però aquesta vegada no era de fred. Es va quedar paralitzat, fins que el primer soroll que va escoltar el va fer reaccionar “Mare, mare, mare, torna, torna, torna” va cridar il·lusionat; però no era ella qui s’apropava sinó el Marc que atret pel soroll, va entrar en al graner decidit a trobar a l’intrús que havia detectat. L’ocellet, pressa del pànic, va emmudir de cop, va quedar-se immòbil com una estàtua, encara que el cor li anés a explotar; però ja era massa tard, els homes són animals molt hàbils i no li va costar gens de localitzar. El Marc va prendre una escala i s’enfilà al sostre, quan s’acostà al pollet va tornar a cridar “mare, mare, mare, torna, torna, torna” però la mare no hi era allà. El noi va allargar la mà, i l’instint va fer saltar l’ocell, batent les ales, amb el mateix efecte que si vosaltres us tiréssiu d’una finestra agitant els braços. Després de l’aterratge forçós, intentà amagar-se darrera un sac però fàcilment va ser enxampat. L’home se’l va posar a la butxaca i va marxar xiulant cap a la casa. S’ofegava dins de l’abric però, desesperat com estava, el poc aire que aconseguia encara el utilitzava per cridar “deixem, deixem, deixem, mare, mare, mare, torna, torna, torna”. En aquest món, ja se sap, només amb les paraules no s’arriba a gaire, i menys si ets un ocellet de quinze centímetres en la butxaca d’un gegant. Van arribar a la casa i el van deixar dins d’una fosca caixa. El pobre ocellet no se’n sabia avenir, quina desgràcia:  L’havien capturat, no volia ni pensar en el que li farien. Sabia que els homes poden ser molt dolents, com els gats capaços de fer mal sense tenir gana.

Quan van destapar la caixa, s'hi havien aplegat cinc d’homes. L’ocell no va poder aguantar tanta tensió i va tornar a xisclar “ mare, mare, mare, torna, torna, torna” els humans restaven plantats davant seu, “mare, mare, mare, torna, torna, torna”. Res no va passar.

Però deixeu-me explicar-vos la situació des de un altre angle, d’una altre manera, com si un petit miracle acabés de passar: Els ocells no parlen amb paraules, ho fan amb el que les nosaltres consideren cant i els xerraires rossinyols d’entre totes les aus són els millors cantants. D’aquesta manera el desesperat crit del nostre protagonista es transformava en una harmoniosa melodia pel gust de la gent que tenia al davant. L’ocell-ou físicament no s’havia desenvolupat gaire, però de xerrar...

Aquelles persones gaudien de les tonades més maques que d’un rossinyol havien escoltat. No li volien cap mal, ans el contrari. Fascinats, s’havien reunit per divertir-se amb les notes juganeres que l’ocell modulava, notes que s’elevaven com bombolles i líquidament es barrejaven amb l’aire, per acariciar l’oïda de les persones humanes. El desgraciat rossinyol interpretava un obra plena de gracia engendrada per un amarg dolor. Tenia ales ínfimes, poca ploma, estava força gras però el seu bec no tenia igual. Pronunciava tristes paraules que com capolls florien alegres pels humans.

Què se’n va fer d’ell?  Us ho deixo a la vostra imaginació que jo ja he contat el que volia explicar.