L'ànima de les bicicletes


El vent udolava a través d’una escletxa i s’escolava per tots els racons, escampant una gelor tant intensa que fins i tot el gel tremolava. Les dues bicicletes es recolzaven sobre l’extrem de la taula, ben juntes, tapades amb una manta, preparades per passar aquella inclement situació. Estaven submergides en un son profund, hivernant com fan els óssos, però en comptes de fer-ho en una cova, utilitzaven un petit i atrotinat garatge, la seva llar, que hi havia a la casa que feia de bifurcació entre la carretera de la Granera i el camí de la Creueta.


Tot el bullici que omplia l’indret durant els mesos càlids se solia apagar a principis de tardor, quan de sobte un cap de setmana els amos empaquetaven els trastos, enfundaven els mobles i feien cap a la ciutat, sense que se’n tornes a saber res més d’ells. Llavors aquella casa es tornava com encantada, abandonada en un somort descans on tot semblava reposar en un immòbil silenci fins l’arribada de la següent primavera. Durant aquells mesos d’hivern, com podeu imaginar, no hi havia gairebé res a fer i aquelles intrèpides bicicletes, acostumades a les més increïbles aventures, quedaven enllaunades en un petit espai on s’avorrien tant que acabaven per adormir-se.


Aquesta història comença a les les darreries de febrer. El rigorós hivern es desplegava amb àlgida cruesa exhaurint les seves últimes energies. Ja faltava poc perquè amb el bon temps tornessin els senyors i, amb ells, els nens. Les bicis aviat tornarien a ser engreixades i voltarien novament pel poble: ara a comprar el pa, ara a la plaça; ara  pel llac,  de passeig per la muntanya. Mes les nostres bicicletes, com ja sabeu, feia mesos que restaven retirades.


Però vet aquí que un intrús s’introduí en aquell abandonat garatge i de resultes dels seus actes van ocórrer els fets que em disposo a explicar. Es tractava d’un gat petaner, magre de carns, de color negre. No sé ben bé com ho va aconseguir: cap obertura semblava prou ample per permetre el seu pas. Però, com per art de màgia, de cop ja el teníem allà dins, discretament palplantat enmig de l’estança, i és que l’enginy d’un felí resulta inigualable quan la curiositat li pica el nas. Aquell animal feia temps que buscava aixopluc on poder passar els dies, a recer del vent i de la neu que inundaven els carrers del poble. Ficava el caparró en qualsevol forat cercant un cau nou, i així fou que descobrí aquell poc distingit indret que, per modest que fos, considerà una confortable i espaiosa residència. 


Un cop dins es quedà quiet uns instants, mirant intrigat a totes bandes, ensumà l’aire i mogué les orelles com un radar. Començà a caminar sigil·losament arran de paret, posant literalment els cinc sentits per examinar l’estança, amb tanta agudesa que un petit cruiximent de la teulada que cedí al pes de la neu li trastornà els nervis de tal manera que un espasme li va recórrer tot el cos. Acabada la ronda va creure que cap perill l’amenaçava i, confiat, orinà en una cantonada per fer seu aquell territori, alleugerint-se després de tota tensió amb un badall complaent, content de saber-se el nou i únic posseïdor d’aquella descoberta. Una vegada assegurat el lloc, com bon gat, calia explorar-lo: amb un salt àgil i lleuger  s’enfilà a les prestatgeries plenes de trastos, diaris amuntegats i ampolles buides; s’hi passejà elegantment amb gest despreocupat, fent equilibris com un funambulista entre tots aquells objectes, sense tombar-ne cap, tot i que el desordre s’apilava en una estabilitat tant fràgil que un petit corrent d’aire ja semblava prou capaç de fer-la trontollar. Olorà aquí, indagà allà, temptejà amb cura tot allò que l’atreia, jugà despistadament amb un escarabat, sorprès, que fugí esperitat. Però la seva tafaneria només va ser recompensada amb borrissols de pols enganxats als bigotis, que graciosament es va treure del damunt amb una poteta. Un cop finalitzat el reconeixement de l’última lleixa, majestuós des de l’alçada, es va asseure com un esfinx, presidint tot l’entorn. Llavors, la seva atenció es va desviar fins a la taula que hi havia uns metres més enllà; se la va mirar de fit a fit, calculant la distància, i quan cregué que el salt era possible, flexionà les cames, avançà les potes davanteres i es catapultà plàsticament a una distància deu vegades superior a la del seu cos; aterrà esmorteïdament, amb tanta suavitat que el silenci del garatge tan sols es va veure alterat per un lleu “pluf”.


Passejà encuriosit sobre la taula però tampoc hi trobà res de profit: eines, llibres empolsegats, pots de conserva. Tot plegat, una col·lecció d’objectes molt útils per als homes, però sense solta ni volta per cap gat. Resignat se’n anà a examinar l’extrem de la taula on hi havia la manta. Per ser un gat silvestre mai n’havia vist cap, des de lluny tampoc li va semblar gran cosa, però ai quan la palpà, marrameu! quin tacte més agradable! No us penseu que fos teixida amb seda. De fet era una vella manta de llana esfilagarsada que ja no podia servir per gaire cosa més que per cobrir aquelles bicicletes. Tot i això, pels gats el confort és priotari i per un animal salvatge, poc acostumat als refinaments, aquell objecte li resultava més gustós que un llit de plomes. Es va quedar mirant la manta fixament, es doblegà cap endavant i acostant el nasset humit s’hi refregà amb el cap i el coll. Amb molta atenció hi avançà una grapa.  “Que bé que dormiria aquell hivern!” Se les prometia. Però quan recolzà la segona pota, bolcant tot el pes del seu cos... El món se li enfonsà als peus.


Aquella manta, si ho recordeu, recobria les bicicletes i per tant no podia sostenir cap càrrega sense cedir. Gat i manta van precipitar-se a plom, impulsats per la gravetat, lliscant entre les bicicletes contra el terra, mentre la part superior del teixit es plegava formant un sac que en l’esllavissada s’empassà l’animal. Les bicicletes també es desplomaren i en la caiguda xocaren entre elles. De cop i volta la calma hivernal d’aquell garatge s’havia transformat en un desconcertant concert de sorolls metàl·lics que el gat histèric incrementà amb els seus moviments ara frenètics: rebufava, es recargolava embogit, saltava irracionalment donant cops per totes bandes, sense trobar la manera d’escapar d’un parany sense sortida, ja que la manta que l’embolicava havia quedat segellada de l’exterior, pessigada per les bicicletes tombades.


El gat es veié superat pels esdeveniments i atordit s’aturà, arronsant-se immòbil dins de la seva  presó. Per un instant va tornar la quietud, però ja no tenia res de relaxada, del silenci en sobresortia el batec furiós de l’animal atrapat. La situació va perdurar uns segons, fins que oportunament un manillar es va inclinar fent aparèixer una escletxa de llum dins de la  fosca trampa per on  l’animal aprofità per sortir a través d’ell com una fura esvalotada. Estava fora de si, tenia el pèl enrampat, volia fugir d’aquell garatge però en aquell estat d’excitació no en sabia com: primer tractà d’escapar a través de la finestra, sense adornar-se de la presència del vidre amb el que xocà, al caure va clavar les urpes a una pota de la taula i com un llamp s’hi enfilà, tirant dues ampolles que al trencar-se li van causar un esglai espantós, impulsant-lo a fer un bot immens que el propulsà dalt de la prestatgeria. Però les seves caòtiques accions ja no eren destres i colpejà dues caixes que es precipitaren a terra, arrossegant-lo en la seva caiguda, tot i que com sempre fan els gats, ell aterrà de quatre grapes. Enmig de la confusió de papers planejant, ampolles trencades i vi vessat, l’animal, arrufat, va reconèixer el lloc per on havia entrat i com el gat és animal força espantadís ni pensà en defendre la troballa, ni en esbrinar el que passava. Com un coet s’esmunyí per l’obertura: introduí primer el cap, estirà la columna arquejant el llom i avançant les potes davanteres, com el millor contorsionista  s’escapolí a través d’un forat que resultava més estret que el seu cos. En un obrir i tancar d’ulls ja fugia escopetejat cap al carrer congelat, cames ajudeu-me, allunyant-se tot el que podia  d’aquell accidentat encontre. 

Vet aquí un gos, vet aquí un gat que aquest conte no ha acabat. El gat no és pas el protagonista d'aquesta història. Les seves peripècies poden ser moltes i bones, però aquest conte no està escrit per explicar-les. Ara tornarem al garatge, on sense el terrabastall que acabo de relatar no hauria succeïtres dige de contar fins a la primavera.

Imagineu que estiguéssiu profundament adormits al vostre llit i silenciosament una mà invisible prengués les quatre puntes dels llençols i de sobte, us fes saltar pels aires,  colpejant-vos secament contra el terra mentre desperteu; imagineu no ja el cop si no l’immens ensurt d’interrompre d’aquesta manera un plàcid son. Doncs això és el que   van experimentar les nostres protagonistes. Es van despertar amb una esgarrifança recorrent tots els sentits, esparracades pel terra, estabornides per la trompada, les rascades, la son i el dolor, atemorides per no entendre res del que passava.


El dolor va donar pas als gemecs que neguitoses proferien les desorientades bicicletes: la de carretera plorava desconsolada mentre la Cannondale començava a oblidar-se de les seves penes i a buscar alguna explicació.  “Para ! Para! Silenci!” Demanava   “Has vist alguna cosa?” “Em fa molt mal” gemegava la bici de carretera, “Calla Italiana!” xisclà la Cannondale “Has vist alguna cosa?”  “Ai, el cable de fre s’ha rascat”. “Però has vist alguna cosa? Estem segures?” La italiana explicà nerviosament que creia que un fantasma els havia atacat amagat dins de la manta.  “Fos el que fos, mentre quèiem l’he colpejat fort amb el manillar.” Bramava orgullosa la Cannondale. “Fantasmes...” Somiquejava la italiana... 


Havien quedat força malparades, masegades per la caiguda i cavalcades de manera que el plat d’una esgarrapava el quadro de l’altra, el cable de fre s’entrellaçava amb el radis que es barrejaven amb el manillar, “Mira de moure una mica la roda” deia una, “No puc, està agafada amb el teu quadre.” Responia l’altre ”Aixecat una mica” “No puc si  no aixeques el manillar” Més no podia moure el manillar si l’altre no deixava el fre... i es que havien quedat entortolligades en un cercle viciós que no podien desfer.


El garbuix de bicicletes, caixes i botelles trencades resultava una estampa lamentable, el dolor cada vegada més dolorós. Però finalment començaren a calmar-se els ànims i mentre la italiana que era com s’anomenava la jove bicicleta de carreres recent arribada de la  fàbrica, estava histèrica, la Cannondale començà a buscar solucions “ Deixa’t estar, estem prou malament com per que nosaltres mateixes empitjorem la situació, no sabem el que ha passat, però ara tot sembla tranquil, fos el que fos no crec que torni, fa fred i no ens podem deslligar; així que el millor serà de tornar a dormir fins que arribin els senyors, ells sabran el què fer”. La italiana no feia més que tremolar però encara va treure forces per a balbucejar “Dormir? Ens hem de preparar per si tornen els fantasmes.” “Companya, i com ens defendrem lligades?” Demanà irritada la vella Cannondale “Si fos estiu i estiguéssim al camp, jo seria la primera en empaitar qualsevol ombra, però immobilitzades com estem en aquest petit garatge... no hi ha res a fer”. 


La Canondale, era una bicicleta de Muntanya que feia més de cinc anys que havia entrat  en aquella casa, ja n’havia vist de tots colors. Estava nerviosa però si una cosa havia après jugant-se el tipus circulant a tota pastilla pel bosc era que la por no porta enlloc. Va intentar canviar el rumb de la conversa tot i  que va ser pitjor el remei que la malaltia:. “Deixem que  et vegi, italiana “ s’interessà ”... mm... té mala pinta noia... tens el plat trencat, és una pena amb lo nou que era”. “Què!” xisclà atemorida  l’italiana “Estigues tranquil·la presumida, ara això és el de menys”. “El de menys!? Mai més podré tornar a rodar, mamma mia, que és del menys!” . La Cannondale explotà  “Comportat, ja n’estic farta de les teves inseguretats”. Mentre la italiana desesperava “M’han lligat a una bicicleta boja, que vols que me’n rigui? mai més podré tornar a voltar!”  La vella bicicleta no s’ho podia creure “I és clar que rodaràs, te’n posaran un de nou”. “Nou? Ves a la merda”. “Sí, un plat nou!” vociferà farta la Canondale. “Allunyat! T’aviso, ni em toquis!” “Que m’allunyi? I on vols que vagi? Si estem lligades!”


La jove italiana estava fora de si, tot li feia mal però el més greu ara era la sensació d’estar lligada a una sonada que volia posar-li un plat nou. “Nou?” Repetia horroritzada “Com vols que em posin un plat nou, quan els cavalls se’ls trenca una cama els hi posen una de nova? Saps que fan dels cavalls quan se’ls trenca la cama? ” La Cannondale se la mirava i no se’n sabia avenir “Però italiana, tu no ets un cavall” observà marcant cada una de les síl·labes “Ets una bi-ci-cle-ta”. Jo en la meva vida ja n’he portat tres de plats”.  La  italiana no volia sentir res més i és que temia estar acompanyada d’una pertorbada que la volia trossejar. 


“Fixa’t en mi” deia “He voltat arreu i ser atrevida m’ha costat tanta alegria com  accidents.  A dia d’avui ja m’han canviat tot el que et puguis imaginar, no tinc ni un cargol de quan vaig començar a voltar: aquest manillar fa dos anys que me’l van posar i hi afegiren les banyes, la suspensió és la tercera, pneumàtics, frens... Tot s’ha trencat, tot m’ho han canviat, fins i tot el quadre, i  aquí estic, una mica eixelebrada potser, però aquí estic. Fa mal, però si t’adorms en la reparació no sents res. Tu ets una bicicleta de carretera, potser ets més fina, però segueixes sent una bicicleta i per molt fina que siguis no deixaràs de ser-ho.” L’italiana desesperava  “No em prenguis el pèl” Mentre la Cannondale, resignada, començà a lamentar-se “Ai! Avui dia us fan molt boniques, molt lleugeres, però no sabeu res de res, pots creure’m o no a mi tant m’ha fa; no sóc la teva mainadera. Vull descansar; deu ser gener o febrer, estic congelada, em fa mal tot i vull descansar; no hi podem fer res, així que si us plau, deixem-ho estar”. “Cannondale” digué temorosa l’italiana “No pot ser que ens canviïn les peces així com qui res” “Deixa’t de raons, és un fet” replicà taxativament “Ho sé per experiència, me les han canviades totes.” “Maleïda boja oxidada, que no t’adones que no pot ser, si t’haguessin canviat totes les peces series una altra bicicleta, on hauries guardat els records per recordar-te’n?” “Mira criatura, potser sóc una mica barroera però a mi no em van fer per escalfar-me el cap, em van fer per rodar, així que no em vinguis amb romanços, jo ja sé qui sóc, porti els cargols que porti!” La italiana delirava “Series una altra bicicleta vella bruixa, ni els amos et reconeixerien si fossis tota nova.” “Mai ho havia pensat així” reflexionà en veu alta però acte seguit, com si s’adonés d’una veritat superior tornà a la càrrega “Però que em dic! Mira, potser tens raó amb paraules, però les paraules menteixen” “T’he enxampat, series una altra bicicleta, si t’haguessin canviat totes les peces, on hauries guardat la ànima!” digué triomfalment la italiana “Però no sóc tota nova, tot ha anat pas a pas, els recanvis que m’han anat posant els he anat fent meus...”  I així  discutiren una bona estona amb aquesta absurda conversa de lluços, però finalment com les bicicletes no estan fetes per raonar ni discutir, es van acabar esgotant, se’ls va fondre l’enteniment i un immens avorriment va anar absorbint-les fins que sense més, naturalment es van tornar a adormir.


La italiana es va despertar dins d’un malson: sola, als baixos del taller que hi havia de camí a la piscina. En el interior tot era greixós i atapeït, ple de rodes, quadres, manillars de bicicletes desballestades; prestatgeries metàl·liques farcides de recanvis: pinyons, plats i cadenes... que s’amuntegaven dins de ronyoses caixes; en un extrem, una desordenada taula de fusta gastada, plena de llapis, tornavisos i martells; i al mig, presidint l’espai ombrívol, un suport que servia de taula d’operacions. Vosaltres pensareu, perquè era un malson? Què va passar? Estava en un taller i l’anaven a reparar, quina cosa millor podria somiar? I així seria si utilitzeu els vostres ulls; però si miréssiu amb els seus, una bicicleta que visitava per primera vegada el mecànic, descobriríeu  que li resultava un espai espantós: la contemplació de restes de bicicletes trinxades que penjaven de les parets li produïa la mateixa sensació que si nosaltres veiéssim esquelets trossejats; quadres per aquí, rodes per allà, aquí un seient, allà un manillar, tot amanit d’oli que és la seva sang; les ronyoses caixes no anunciarien recanvis si als humans ens reparessin en tallers sinó que tindrien noms tant inquietants com braços, fetges o mans.


Imagineu, més desesperant que la pitjor situació que podeu imaginar: entrar captiu i indefens a un escorxador on sembla que uns sàdics es dediquen a esbudellar als teus semblants amb martells, tornavisos o alicates.


El mecànic vestit amb el seu mono blau va prendre la nostra protagonista i la col·locà al suport. Mentre l’examinava li deia amb veu baixa “Ets preciosa, quina mala sort que has tingut.” La italiana, tot i saber que no podria fer-se escoltar, cridà al seu suposat botxí “No em faci mal!” Però l’home, indiferent, no va contestar i va seguir examinant-la. “Si us plau, no em faci mal!” Suplicava, i l’home, com si no sentis res, seguia fumant el seu cigarret mentre pacientment examinava el desperfecte. “Bàrbar! no em faci mal!” és retorçava de dolor desesperada l’italiana quan el mecànic li extreia el plat; El mecànic, insensible a qualsevol demanada, seguia furgant. El món li resultava molt estrany, impossible d’entendre, encara que entendre’l tampoc li hauria ajudat gaire. Perquè li feien tot allò? Perquè no la deixaven? Recordava les paraules de la Cannondale “Fa mal, però si t’adorms en la reparació no sents res.“ El seu pensament s’esgotava, com sol passar a les bicicletes i només aconseguia enfonsar-se més i més en un confús núvol de desesperació. Fins que el dolor la va acabar fent desmaiar.


Es despertà un dia de primavera. Mentre dormia ja havia estat reparada i amb un plat nou i engreixada va tornar a voltar pel poble: ara a comprar el pa, ara a la plaça, a passejar pel llac, a perdre’s per la muntanya.


Ja no va gastar ni una engruna d’energia en intentar esbrinar la resposta de cap de les seves antigues preguntes; bé, de fet ja ni tan sols tenia preguntes. Ja no va gastar ni un moment a voler entendre el que havia passat. Aquella bicicleta com nosaltres estava feta per rodar i al disfrutar s’oblidà de qualsevol raó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada