El lladre de bicicletes


Caminava absort en un diàleg imaginari que repetia assajant la discussió que estava a punt d’iniciar. Tot funcionava dins del seu cap, fins que arribava a un punt on només la violència semblava capaç de desentortolligar la situació. Llavors ell s’aferrava al paper que duia a la butxaca, mentre un pes mort lliscava panxa avall. o li molestava aquella tensió, lluny de qualsevol angúnia, li recordava l’excitant sensació que se sent abans de muntar a una muntanya russa.

Quan es trobà a la confluència d’Aragó amb la Diagonal, accelerà el pas, decidit a arribar-se al mercat dels Encants; però no s’adreçà de dret al seu objectiu, sinó que va voltar entre la gentada, controlant de reüll la botiga: una barraca en forma de cub, de no gaire més alçada que una persona; construïda amb primes parets de formigó, excepte per la part davantera on sense cap envà, aprofitant l’estesa que hi quedava, s’hi exhibien bicicletes de segona mà, guarnides amb cartells fets amb retolador gruixut que anunciaven preus increïbles. A la dreta d’aquesta imatge, controlant la situació, s’hi asseia en una cadira de tela un home d’incerta edat, passada la plenitud de la maduresa, gros, amb amples espatlles i una prominent panxa, mirant com s’esfumava el temps al voltant de la seva cigarreta.


El Miquel s’armà de valor i saludà el venedor que va correspondre sense tombar-se. “Senyor no sé per on començar“ va dir indecís, mentre una buidor li inundava el cos, atabalat per haver errat la primera frase improvisada fora del guió. L’home va girar la mirada i després de badallar respongué “Comença pel principi noi“. “Aquesta bicicleta és meva, me la van robar”, declarà mentre assenyalava una mountain bike amb aparent seguretat “Fora d’aquí!” va cridar el venedor, amenaçant, mentre s’incorporava. “Senyor, li agraeixo que l’hagi trobada, però és meva”. El venedor es va abraonar sobre el Miquel, d’una sola plantofada hauria estat prou capaç d’ensorrar l’atlètica figura del noi. “Els tens ben posats, però la pagues o fots el camp!“ “Senyor, només vull la meva bicicleta, tinc una denúncia” va respondre amb impertinència mentre treia el paper de la butxaca; el venedor, no el va deixar acabar la frase i disparant el seu braç com un llamp, li va arrabassar sense resistència el paper de les mans. Llegí atentament el document, clavant mirades enverinades al nostre protagonista i a la bicicleta en disputa. Acabada la lectura va arrufar els llavis i mentre es rascava el clatell amb la mà esquerra, amb la dreta rebregava el document. “Senyor, no busco problemes, però si em passa res hi haurà un bon enrenou, però si me la don li asseguro que no en sabrà més de mi, ho prometo.” El venedor va quedar en silenci, el semblant se li anava tensant, va fer una profunda pipada a la cigarreta i després l’aixafà al seient de la bicicleta amb tanta força que la va acabar tombant.


El Miquel s’ajupí per recollir el seu botí, el cor de tan ràpid com li bategava semblava estar a punt de descarrilar, més encara quan va notar una dolorosa pressió al braç; el firaire el subjectava clavant-li els dits i tirant-lo cap a ell l’increpà: “Si et torno a veure et trencaré els ossos, m’entens?“ El Miquel, temorós, no va aixecar el cap, amb gestos lents però decidits s’incorporà i s’allunyà de l’escena, atacat de pànic; un pànic, això , perfumat de silenciosa eufòria de saber-se el vencedor.


Un home que havia vist el rebombori es va apropar al venedor que s’havia quedat dempeus mirant fixament la partida del Miquel “Cisco que volia aquest nen?” “Deixa´l anar que avui és el seu dia de sort”, va esbufegar mentre estripava la denúncia.


Aquells papers que ara escampava el vent, havien derrotat les raons, la força; tot i ser un document de poc valor que s’havia tramitat el dia abans. Fins i tot el policia que el redactà el considerà inútil mentre el tramitava: la denúncia d’una altra bicicleta robada que quedaria perduda en un mar de burocràcia inútil, fins el dia que buidessin l’arxiu. El Miquel anava dictant “ El quadre és gris, amb la tija vertical groga, té una rascada a sobre del porta bidó, rodes Racer, canvi de set per tres Shimano, manillar negre amb banyes, a la dreta li falta el tap, pedals automàtics, frens... frens ... no recordava la marca dels frens... El Miquel s’atabalà pensant que aquell dubte podria fer malfiar al funcionari de la seva falsa declaració, per bé que aquest es limitava a transcriure mecànicament tot allò que escoltava, sense prestar-hi més atenció. El Miquel havia memoritzat la descripció, l’havia repassat mil vegades, però els nervis el van trair .


El pla l’havien maquinat el divendres anterior, vagarejant pel parc després de passar el capvespre jugant a cartes, aprofitant que els pares del Marc, el cosí del Miquel, eren al poble. El Marc es va fixar en una mountain bike que estava lligada a un semàfor “És maca eh? Ens donarien pasta per ella, el meu germà n’ha venut als Encants, a les botigues de segona mà” va fardar, mentre intentava forçar la tanca amb poca traça, fotent-li cops que feien més soroll que servei. El Miquel estava intranquil, no estava acostumat a aquelles situacions, ho trobava massa arriscat. “Deixem-ho estar que abans d’obrir-la, despertarem tot el veïnat; a part si la agaféssim no la podríem vendre als Encants, són massa a la vora.” Va especular per canviar de tema “Per què no?” Preguntà el Marc “Si et robessin la teva bici aquí què faries? Jo l’aniria a buscar als Encants, imagina que hi vas, la trobes... aniries a la policia, la policia aniria a la botiga... i ens la carregaríem nosaltres, massa arriscat nen.” Acabada la frase es va quedar pensarós i en una de la seves sortides estrambòtiques va declarar agitant els braços “Robarem als Encants, allà no trucaran la policia!” “Ni els fa falta! No els coneixes, allà no els cal trucar al 112, solets, sense cap ajuda, es saben cuidar, ens fotrien un jec d’hòsties si ens agafessin robant-los ” “Ens la regalaran!” Va interrompre el Miquel amb contundència. “Estàs malament del cap” va respondre el Marc descol·locat “Escolta, si trobessis la teva bici robada als Encants... No voldries enfrontar-te a aquella gent sense ajuda, la denunciaries i trucaries els mossos no?” “Jo? Pot ser, i?” va respondre el Marc sense lligar caps. “Jugarem a pòquer... Pensa: Anem a un veure un d’aquests que dius que venen coses robades, ens mirem una bici que ens moli, i fem una denuncia com si ens l’haguessin pres a nosaltres. Armats amb aquell paperet només l’haurem d’anar a recollir” ”Estàs com un llum, a mi em reconeixeran, i si no és robada? No tot el que venen ho és. Quan vingui la policia la liarem, no podem demostrar que és nostra, tot s’acabarà girant en contra, una denúncia falsa uf.... Amb la poli no s’hi juga i amb aquells menys” “No burro, mai portaré els mossos, només els necessito faran la denúncia que serà el nostre comodí, fer-los venir és un farol que si s’empassen... Tindran més por que nosaltres però si volen jugar, no cal que mostrem les cartes, ens retirem i llestos” “Miquel et pots emportar una bona garrotada? Aquesta gent...” “ Aquesta gent, aquesta gent; No em passarà res, soc un nen innocent, em protegeix la llei. No es tracta de pinxos que t’arramben pel carrer, són paios amb un negoci, no em faran res. Amb les mogudes rares que maneguen no voldran complicar-se la vida. Sigui robada o no, no voldran jugar-se-la, per quatre xavos que hauran pagat per una miserable bici, tenen massa a perdre. Si són llestos la seva millor opció és regalar-me-la.” Va rematar eufòric.

3 comentaris:

  1. Ara si que veig que ets un home "orquestra" publicar un conte al mateix temps que guies una colla de iaios per USA ja te meit!

    ResponElimina
  2. Oh! este me ha encantado. Hasta el último momento no sabía por quien iba el título del relato. Ameno, interesante, entretenido, divertido y emocionante. Después de tu confesión de que el Jaumet eras tú ya sólo me ha faltado pensar que Miquel también podías haber sido tú. Quin susto nen! Molt bona la historia.

    ResponElimina
  3. Tuve un bici muy chula y nunca la pagué...

    ResponElimina