La gàbia




La pagoda s'enlairava cap al cel en forma de campana, tota banyada d'or, coronada a cent metres d'alçada amb milers de pedres precioses. Era una estructura neta que més enllà de qualsevol mida o riquesa, reposava en la simple gràcia de les seves formes. Semblava el fruit d'un somni, tot i que aquestes ratlles no són una invenció, són la superficial descripció de Shwedagon, un temple que existeix lluny, molt lluny d'aquí, més enllà d'Europa, d'Aràbia, de l'Índia, als confins d'Àsia, a la capital de Birmània, Yangon.

Però la curiositat de la Maria no es va centrar en la majestuosa construcció, sinó que es fixà en les rudimentàries gàbies plenes d'ocells esteses a l'entrada del recinte. “Disculpi” va interrompre les explicacions del guia “Què hi fan aquí?” “Són venedors, la gent paga per alliberar ocells, ens ajuda a meditar. Ocell representa ànima, gàbia desitjos.” “Què vol dir que la gàbia representa desitjos?” demanà ella. “Els occidentals desitgeu moltes coses, ho teniu tot i no gaudiu de res... sempre en voleu més; els budistes aprenem a desitjar poc...com no tenim gaire ens resulta força pràctic”. La Maria va escoltar atenta aquell joc de paraules, però el fet és que no li agradava veure animals engabiats “Pobres bestioles” va concloure “I quina culpa tenen de les vostres meditacions?”

N’hi havia moltes d’aus, menudes com prunes d’un color gris brut que es bellugaven nervioses, amuntegades en rònegues gàbies de fusta. Mentre la Maria badava entre les parades, una au li va cridar l’atenció, doncs tot i tenir la mateixa forma i mida que les altres, lluïa un vistós vestit de coll blau, amb ales groguenques que la feien ressaltar d’entre el núvol de plomes. El guia, atent, s’hi va apropar i després de regatejar amb el venedor, va introduir la mà dins la gàbia per extreure’n l’exemplar. Mentre l’entregava a la Maria, va exclamar en un to burletament solemne: “Si no t’agrada veure ocells captius, serà millor alliberar-lo. Deixa’l anar perquè voli allà on vulgui, pensa que tu també pots ser ocell.” A la Maria no li interessava aquella xerrameca, però pensar que podria volar, encara que fos per un instant li encantà; va somriure i encara més quan s’adonà que el seu marit fotografiava l’instant. Va estrènyer l’animal entre les seves mans, va flexionar els colzes i el catapultà amb força cap a l’aire, deixant ambdós braços estesos. “ Vola, vola!” cridava mentre l’ocell agitava les ales.

Van passar tota la tarda passejant sobre la catifa de marbre on s’asseu el temple, visitant aquelles exòtiques construccions, entre mirades encuriosides dels locals. El guia no parava de parlar, intentant comprimir milers d’anys d’història en uns minuts, a una parella que més que escoltar, es dedicaven, càmera en mà, a retratar cada racó. Acabada la visita, estaven tan esgotats de voltar abraçats per l’enganxifosa calor tropical que es van retirar directament a l’hotel, on van repassar les fotos que havien fet: eren precioses. Els va agradar molt aquell dia, tant, que van decidir que aprofitant que els quedava una estona lliure, el matí següent tornarien pel seu compte a visitar Shwedagon.

A primera hora del matí la ciutat semblava abandonada, els brogits de cotxes, motos i bicicletes que, com un estol d’aus caòticament inundaven els carrers de Yangon, encara no existien. El trajecte va transcórrer en una agradable calma que convidava a fixar-se en la bellesa esquerdada de la ciutat, antiga joia d’Orient que avui marceix colonitzada per un clima que li pren l’energia; tot semblava gastat menys la pagoda daurada que emergia lluent, com si fos acabada d’estrenar, tot i els segles que la contemplen.

Van baixar del taxi i mentre enfilaven cap a l’entrada, la Maria va assenyalar les modestes parades que a primera hora ja hi eren instal·lades “Alliberem un ocell” va dir decidida “Si no t’agrada veure’ls així, seria millor no fomentar el negoci, no?” “Marc que t’estàs fent budista o què? Vinga anem-hi!“. Mentre tafanejaven entre les gàbies de cop i volta la Maria exclamà: “L’ocell de colors, està aquí.” en Marc s’hi va apropar “Sí que s’assembla.” “És el mateix! N’estic segura, senyor, és el mateix oi?”s’adreçava al comerciant entre gestos per fer-se entendre. El firaire somreia i s’encongia d’espatlles mentre responia “Na male ba bu, tueyada untabade” “Marc són iguals, comprova la memòria de la càmera.” Estava clar que la fisonomia d’ambdues aus era idèntica fins i tot el venedor també resultava ser el mateix. Li van ensenyar la imatge, intentant fer-li veure la coincidència, però l’home no entenia ni una sola paraula; només podia comunicar-se amb gestos de sorpresa, meravellat de veure una foto en una pantalla de vidre, gestos que es van multiplicar quan s’hi va reconèixer “Aumif, Aumif!“ repetia. “Potser eren ous bessons? Vinga que el farem volar.” Va dir en Marc mentre mostrava un bitllet al firaire que va assentir amb el cap.

Una vegada a l’hotel, van fer un mos, esperant per marxar a l’aeroport. Arribat el guia van petar la xerrada sobre la improvisada excursió que havien realitzat, mentre explicaven els detalls del matí, la Maria va comentar “Avui hem vist un ocell igual que el d’ahir.” “Seria el mateix ocell” va respondre el guia. “El mateix? Si el d’ahir va volar.” “Estan ensinistrats, quan els alliberem tornen a casa dels venedors, com coloms missatgers, així l’endemà els poden tornar a vendre.” “Entenc... Quina presa de pèl, no?" “No és cap secret, tots els birmans ho sabem.” “Doncs quina tradició de pa sucat amb oli! Alliberar presos perquè tornin a presó.” “És una tradició; com quan vosaltres enceneu espelmes a les esglésies, no té més” va dir el guia fugint de qualsevol polèmica. “Parlant de tradicions” va canviar de tema en Marc “M’ha encantat l’olor d’encens, tenim temps de parar a alguna botiga on en venguin?”.

El viatge va continuar, però com aquesta història no està escrita per recollir les seves peripècies, passarem de llarg fins arribar a la riba del llac Inle, on la nostra parella va visitar un monestir de fireta, on els turistes, vestits amb les típiques túniques ocres, jugaven a ser monjos per un dia. En vint minuts els van revelar els principis del budisme, una mica de ioga, uns quants cants i ja estaven preparats per començar. “Abans de la cerimònia” va dir l’instructor “alliberarem un ocell, veure’l volar ens ajudarà a inspirar la nostra meditació, meditar és alliberar-se per volar amb la ment.” La Maria, descreguda, opinà: “Ja sabem com funciona i em sembla una tonteria, els ocells estan entrenats per tornar a la gàbia.” El monjo va riure: “És que si no sortiria molt car! Però és tan cert que tornen a la gàbia com que els doneu la llibertat, la llibertat per escollir.” En Marc s'apuntà a la polèmica: “Viure engabiats? Quina elecció.” “No està tan malament, de fet a les persones també ens agrada viure en gàbies. Ningú ens obliga a viure amuntegats en ciutats, treballant tot el dia, perseguint la mateixa recompensa que busquen aquests ocells: menjar, seguretat, comoditat... No som tan diferents. No feu lliures als ocells per permetre’ls volar, els feu lliures perquè els permeteu escollir, encara que la seva elecció sigui tancar-se en una gàbia”.

Ni en Marc ni la Maria es van fer budistes, però després d’aquella frase van somriure.



                                                                       Kim Amate
                                                                  www.amatekim.net

3 comentaris:

  1. Somos capaces o estamos totalmente preparados para ser libres? O somos animales con demasiadas costumbres?
    Grácies Carles per la teva página, tot un plaer...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo parlo per mi: lliurement escullo no ser lliure, resulta força pràctic amb el vent que bufa. M'agrada que t'agradi. Es curiós que les mallorquines sigueu les més xerraires d'aquesta pàgina

      Elimina
    2. El "síndrome de insularitat" ens fa més obertas a lo que be del continent.... ;) Tot el que aporti una bona estona... que sigui benvingut

      Elimina