L'aranya desorientada

Aguantava un cos petit com un perdigó, amb vuit cames que semblaven fetes de fil de cosir, imagineu com de minúscul era el seu caparró, no molt més gran que un gra de polsim. És per això que les aranyes no pensen com nosaltres, dins del seu simple cervell amb prou feines hi caben sensacions.

Una aranya estava plantada davant del seu cau, a l’aguait d’algun animal, fins que una puça va passar-li pel davant i va despertar-li l’instint: “Presa, menjar” pensà “Atrapar, matar”. En la persecució van creuar una porta, van córrer per un passadís i arribats a un sofà, la caçà. Mentre feia la digestió, pensà “Casa, tornar, descans” el que per un aràcnid és el més semblant a la felicitat. Va sortir del sofà, va refer el passos que ja havia caminat, seguint el rastre que les aranyes deixen per allà per on han passat; però la porta estava tancada i no va poder tornar.

Perduda, va començar a explorar per totes bandes, establint el sofà de camp base, però ni la porta es va obrir, ni va trobar cap drecera que l’apropés a casa. Fins que al cap de dotze hores, com si es tractés d’un terratrèmol la terra es va sacsejar quan moltes persones començaren a caminar. “Perill, perill” pensà mentre es refugiava sota del sofà. Quan el terra va deixar de trontollar, va tornar a buscar pel camí que ja havia inspeccionat tantes vegades i es va plantar davant de la porta que restava tancada però després del terrabastall era oberta.

“Casa ! Descans! “ va pensar alleugerida, esperant-se trobar la seva llar a l’altra cantó, però més enllà de la porta tot li resultava estrany, com per art de màgia, el seu món havia desaparegut. Confosa, tornà enrere pel passadís, l’únic territori que coneixia, marxà endavant una altra vegada; però més enllà de la porta no hi va reconèixer res.

Amb la porta com a nou centre d’operacions, rastrejà el nou entorn que la rodejava, buscant pistes que no trobava. “Casa, casa” pensava, amb una sensació semblant al nostre nerviosisme. Feia cent passes a la dreta i se’n tornava a la porta, feia cent passes a l’esquerra i tornava, per no estar més perduda del que ja estava; pujà per un tub, passejà per una taula, però mai trobà res que li resultés familiar.

Fins que la enèsima vegada que s’acostà a la porta, aquesta tornava a estar tancada; tot i que a diferencia de l’últim cop, havia quedat atrapada per l’altra banda. “Tornar, tornar” pensava; buscava i buscava i buscava. Va caminar molt, posant el cinc sentits en trobar un camí que no localitzava; ho va intentar una, dues i cent vegades, però mai va trobar cap pista, ni del passadís, ni de la casa. Passada una estona, posem dos dies, l’aranya va començar a pensar “Fam, fam”  i va adoptar l’actitud de caça, fins que va trobar un gra d’arròs florit.

 

Resulta que les aranyes tenen tant poc enteniment, com una memòria més aviat escassa. Una vegada atipada amb tant suculent àpat, ja s’havia oblidat de la seva antiga casa. D’aquesta manera, acabada la gana, va buscar un indret adient on instal·lar-se. Trobà un angle a sota d’una taula. on va teixir la tela d’aranya. Acabat el filat pensà “Companya, companya” i va començar a buscar aranyes; però de totes les que es trobà, amb cap si entengué.

Ai pobre aranya! Desorientada com una brúixola espatllada!

Si la nostra inconscient protagonista fos humana hauria entès alguna cosa del que li havia passat: Vivia davant de la porta que es tancava; no era una porta qualsevol, estava a l’aeroport i servia per embarcar vols. 

L’aranya només va fer unes passes, però va ingressar a un avió, es van tancar les portes, la nau es va enlairar ; quan va aterrar, estava al Japó. Van desembarcar les persones, va desembarcar l’aranya, deixant la nostra protagonista deixada en una terra estranya i l'avió va marxar a una nova destinació.

Ai, pobra aranya, Desorientada com una brúixola espatllada! Només va fer unes passes i va arribar al Japó, transportada per unes forces més enllà de la seva comprensió, sense entendre res del que passava, com a vegades també ens passa a nosaltres.
.